un raig de llum

De com la capacitat de sobreviure sempre la imaginem més petita del que pot arribar a ser, i de com amb la paciència i la escalfor de l'amor aquella capacitat es nodreix i ens deixa créixer...

la música del post: me voy a morir de tanto amor. lucía y el sexo. alberto iglesias. i el trailer: al youtube. Fa molts anys, un amic em deia: "te'n vas lluny, amb el teu esperit artístic i l'ànima científica, però un dia tornaràs..." Eren temps durant els quals vaig sentir molt de prop la poesia de la bioquímica. La sonoritat i musicalitat de les matemàtiques. I la precisa dansa de les paraules. Em deixava portar a un món on l'explicació dels mecanismes d'interacció, de reacció, d'activitat creativa a nivell molecular, cel·lular... traspassaven les fronteres dels espais coneguts, de la trista, avorrida i monòtona realitat de cada dia. I permetien -em permetien- pensar que el món era màgic i meravellós, amb una explicació científica. Això va ser fa molts anys; i de llavors fins ara, han passat moltes coses, ha plogut molt. Però encara, a vegades, em deixo endur cap aquell pou de ciència que un dia em va captivar, seduir, encisar... i recupero perles, que em permeten somiar explicacions científiques a situacions ben insípides... M'agraden els enzims. Uns catalitzadors que produeix el cos. Perquè serveixen? Com tots els catalitzadors, només tenen la funció de permetre que fem coses amb menys despesa d'energia que si no hi fossin. La seva particularitat, la dels enzims, és que són biocatalitzadors... no cal comprar-los, pagar per ells... tots els tenim encara que no en siguem conscients. Molt sovint no som del tot conscients del que "tenim" a tocar. Un gest, una paraula, una tendresa... engeguen la reacció que necessitàvem per a poder posar-nos les piles. Per tornar a somriure. Per pensar que encara ens queda capacitat d'acció i de reacció. I el que més m'agrada dels enzims, i dels catalitzadors, és que hi són i no es gasten. Fan la seva feina i segueixen sent allí, a punt, per a tornar-hi. Potser no els coneixem; potser no som conscients de la seva presència. Però hi són. Com l'aire que respirem i ens permet viure. Com l'amor, que ens permet créixer i hauríem de poder acceptar amb la mateixa naturalitat d'allò que no coneixem, d'allò que ens permet seguir mirant la vida cada dia amb ulls nous, d'allò que encara que ens sembli impossible, no es gasta. Com no en gasten els petons per més que en poguem donar. Tota la parrafada anterior... per dir que la setmana que ve, tornaré al món laboral. Segurament, sense enzims, no hauria estat possible. bon cap de setmana!

el nom fa la cosa?

De la veritable història del saltenc errant, de la llegenda que se'n va fer i de la veritat del camí erràtic recorregut...

la música del post: acaso. luis eduardo aute. Fa molt i molt de temps, quan les notícies corrien de boca a orella i eren certes perquè hi estava en joc la pell del missatger, un venedor de cupons de la once va fer saber a la seva clientela més constant, que una família d'allò més normal, educada, cívica i treballadora passava un mal tràngol i un malviure per causa de la descendència. Una ovella negra semblava anar sense rumb clar, però tot i així se l'estimaven. El venedor, que a més de problemes visuals tenia limitacions i deformitats físiques a la cara, a les mans i als peus, s'havia fet fer uns botins a mida per un artesà d'Olot que mai no van acabar d'ajustar-se als seus peus dolorits. Un dia, sabent que la ovella negra també tenia problemes de peus li va preguntar quin número calçava. Com que coincidien, li va regalar els seus botins. L'ovellot coneixia el venedor de feia anys i encara que moltes persones se'l miraven amb recança pel seu aspecte físic, ell li tenia prou confiança, quasi com si fos de la família. Des del dia dels botins, més. ERRANT adj. || 1. Que va d'un lloc a l'altre sense guia o direcció fixa; cast. errante. Cavalcaran a forma de cavallers caminants, àls errants..., e aquell cavaller qui no irà a forma de cavaller errant, no serà admès en lo torneig, Curial, i, 27. En aquest libre se fa menció de cavallers errants, jatsia que és mal dit errants, car deu hom dir caminants. Erre és vocable francès e vol dir camí, e errar vol dir caminar, Curial, ii, 2. Jo vaig errant y solta per solitàries sendes, Llorente Versos, i, 9. Tu fores qui emparares ma joventut errant, Colom Juven. 65. Tribus errants: tribus que no tenen residència fixa; nòmades. Estels errants: estels que canvien visiblement de situació en el firmament respecte d'altres astres. || 2. ant. Qui s'erra o desvia del camí de la veritat o de la llei moral. Vós qui despertau los errants e'ls peccadors, Llull Cont. 20, 25. Los errants en predestinació no cuiden que negun home sia ubligat a fer bé, Llull Cont. 51, 22. No he corregits caritativament los errants, Eximenis Conf. 18. Fon.: ərán (Barc.); eránt (Val.); əránt (Palma). Etim.: pres del llatí errante, part. pres. de errare, ‘errar’. L'ovella va fer molts quilòmetres amb els botins negres d'Olot. Va seguir moltes rutes que no semblaven dur enlloc. Errava? s'ho va preguntar moltes vegades. Quan van passar els anys i el venedor ja havia mort feia temps, i els botins havien esdevingut irreparables, i els camins el duien de nou a casa... s'ho va seguir preguntant. ****************************** Començar a escriure sis posts; deixar-los com a esborranys... escriure 3 comentaris i guardar-los com a emails... llevar-se, fer esmorzars, pensar què t'has deixat; encetar, per sort la obligació de la rutina diària que no et permet enclaustrar-te. sensacions de no útil... sentiments d'inútil. La pica plena de plats. Forquilles barallant-se amb ganivets sota l'aigua. No res. Un misto encès s'apropa al fogó; el gas crema blau i no s'assembla al foc de la llar. Monòton. Girant la clau allarga els braços, però no balla ni em mira. Crema inútil. I, a més, no ha de cuinar res. Penso en dies passats. El riure i el somriure ens va sortir sense forçar. Recordo com és d'agradable poder riure de tot, d'allò que sembla important sobretot. És útil? no ho sé, però ho recordo agradable. Esperar. Esperar que passin els dies, que les circumstàncies canviïn. Viure la serenor i el daltabaix. No pensar, no poder pensar de tant intens sentir. Inútil explicar-ho. Inútil provar de fer-ho. Inútil buscar els meus perquès. Pausa. Cops de mà de persones i del... destí? ******************** No sé perquè, em ve al cap Boadella, l'actor, el polèmic, el fugitiu dels militars, l'histriònic, l'adorat i el rebutjat. No el conec. No sé què pensa. Ni què sent. Em veig a mi... recordo la broma que tornaria a defensar: al tribunal constitucional li molesta la paraula "nació"? per què? potser perquè hi falta una "n"? potser perquè l'alt -altíssim- tribunal no sap entendre que allò d'una, grande y libre ja ha passat a la història? potser perquè no ha llegit a la mateixa constitució que -mal que pesi- el català és una llengua espanyola? potser perquè no pot entendre que a Espanya hi hagi més nacions? perquè preguntes tantes absurditats evidents gatot? segur que al president de torn d'Uropa -si, si, uropa, sense E-, no se li creua cap cable per pensar que "dins" Uropa hi hagi més sentiment nacionals, i no per això aquells ciutadans nacionalistes es puguin sentir també europeus; potser algun dia a les espanyes, se'n adonaran que no cal que ens posseeixin... que ens conformaríem amb què ens deixessin viure i respirar, i potser encara ens podríem caure simpàtics... potser -si algun dia no ens estimen tant, o tant poc, com aquell que la mató porqué era suya- tampoc no ens sortirà cap gra ni cap excema als catalans, per anar pel món i poder dir sense vergonya que som espanyols, europeus i el que calgui... L'altra nit pensava a escriure al president Montilla per fer-li una proposta: i si canviéssim nació per "xiringuito"? segur que el "tessé" hi estaria d'acord, no seria tant diferent de la realitat, i seria igualment inútil... inútil com jo, que m'agrada que guanyi el barça, però no em preocuparia si baixés a segona... no útil com jo, que quan faci el darrer viatge a susqueda -o a bodella, perquè no?- ningú posarà rams de flors ni escriurà sentiments als diaris perquè no sóc cap futbolista ni cap cantant de rock jove i sa... d'aquestes inutilitats anaven els posts que no publicaré... i que no servirien per res més que per demostrar fins a quin punt se'n pot anar l'olla d'un inútil... posats a proposar inutilitats, vaig pensar que si a algú se li acudia canviar nació per xiringuito, també estaria be canviar els segadors per una tonada més adient... i vaig trobar això: la vídeo-música himne-proposta del post: el chiringuito. jackson five and george dann. Segurament, ens faria molt més internacionals la connexió M. Jackson-Catalunya tal com sembla que ho farà que Cruyff sigui seleccionador nacional -ai, no, xiringoteru- de Catalunya... res, nada, no m'ho tingueu en compte; el que deia, anades d'olla... P.S. per cert, si algú vol llegir alguna cosa seriosa, pot passar pel post que ha penjat un Puji, o llegir directament l'editorial conjunt que publiquen avui 12 diaris catalans i que he trobat reproduït a Racó Català. No hauria de ser tan difícil entendre que unitat no vol dir uniformitat... només es poden unir aquells que respecten la diversitat dels altres i que, alhora, són respectats.

onades

només sentir...

Preparo el sopar pels gatets. També per mi. Llom amb massatge de gat, arrebossat. Mentre premo amb el tou dels dits la carn flonja, sento dins el cap les notes de la cançó. la vídeo-música del post: onades. lluís llach. Les paraules venen soles a la memòria. Les sensacions, també. Les ganes, el desig. També, les paraules... i les imatges. M'agradaria tant poder mirar el teu cos esquinçat, nu i lluent, les aigües del bassal... M'agradaria tant acaronar els teus cabells i eixugar aquesta pell amb els meus llavis tan secs... Que envejo cada esquitx que tu hagis platejat. Gelós estic del sol si és que ell t'ha enlluernat. Que primaveres són les onades que tu fas, i jo, l'arbre assedegat que a la vora està esperant. La dificultat de ser i estar... les ganes de ser i estar; el desig....

grip: ignorància, fe, confiança i mala llet (1)

De com n'és de difícil treure l'entrellat de les coses, i de com no n'hi ha prou amb quedar-se en les opinions i cal informar-se...

la vídeo-música del post: land of confusion. genesis. Abans d'ahir, 18 de novembre de 2009, vaig veure i escoltar uns minuts del programa Banda Ampla que emet TV3 i que en aquest cas portava per títol "Grip A: Falsa Alarma?". És un format de programa que no m'agrada. Penso que es queda a mig camí entre el debat i la divulgació. No és, doncs, ni carn ni peix. Sí que té un aspecte positiu, al meu entendre, i és que dona "veu" a persones que defensen opinions sovint contràries. Persones que quan defensen opinions i/o arguments que no són majoritaris o oficials, solen quedar sense veu i sense presència als mitjans de masses. Però el que no m'agrada gens, és que no hi ha la dinàmica dels debats en els quals quan algú fa una pregunta argumentada, el "contrari" es veu en la necessitat o obligació de contestar-la si és que té alguna resposta. En el format de Banda Ampla això no passa. Queden preguntes sense contestar directament i a vegades, com en el darrer programa, es contesten dades concretes amb respostes burlesques o humorístiques que si bé fan molta "gracieta", no fan res més que amagar la incapacitat, la ignorància o la mala fe de qui respon menystenint a qui pregunta i argumenta seriosament. O com es diu en llenguatge políticament correcte havent fet una resposta amb paraules "poc afortunades". Com va fer el Doctor Trilla (cap de medecina preventiva del Clínic) quan a la constatació de Teresa Forcades d'unes declaracions de la ministra de sanitat polonesa (amb data citada i posterior refrendament del primer ministre polonès) va contestar que: ...per nosaltres (?¿?¿) Polònia, amb tots els respectes, és un magnífic programa de televisió de Catalunya....). Com a països avançats, li mereixen més confiança -deia- alemania, frança... Em sorprèn la manca de respecte cap a Polònia -el país- i em sorprèn també que no recordi que qui va donar la alerta perquè la epidèmia de grip nova no es convertís efectivament en una pandèmia mortífera va ser un investigador txec. Cap on miraven els investigadors francesos, alemanys i espanyols? No se sap/no contesta. (aquesta darrera pregunta no la va fer ningú del programa... me la faig jo i no n'espero resposta). (qui no vagi veure el programa i vulgui fer-ho, aquí hi ha l'enllaç del vídeo penjat a tv3 a la carta: Grip A, falsa alarma?) Què en vaig treure en resum? Em va agradar sentir a qui parlava en nom dels mitjans de comunicació reconèixer la poca capacitat que tenen per aturar l'alarma que provoquen quan reconeixen que potser n'han fet un gra massa. Em va agradar que tothom pogués dir "força" la seva, amb les limitacions que aquest format imposa. Em va sorprendre sentir encara un llenguatge defensant (com si calgués defensar-ho) que els avenços en farmàcia són gràcies a aquestes indústries farmacèutiques que no estan a l'òrbita de l'antiga Unió Soviètica i els seus països satèl·lits (calia defensar això després de tants anys de la caiguda del mur?). I reconèixer, com si fos un mal menor que cal entendre i perdonar, que "potser sí que (-les farmacèutiques-) fan medicaments pels que els poden pagar". Em va indignar que es repeteixi matxaconament que les empreses han de guanyar diners. És evident que per existir, les empreses han de guanyar diners! Però, a qualsevol preu? Tot s'hi val per guanyar diners? On és l'ètica? Em vaig quedar amb la sensació que hi ha preguntes que no volen resposta, perquè incomoden. Crec que qui no sap té el dret a preguntar. I es mereix una resposta sincera. Crec que la medecina ens ha aportat moltes millores en el temps. Que la majoria de persones, també metges, investigadors, industrials, empresaris..., són bones persones. I que fer preguntes quan alguna cosa no funciona no és atacar tot el col·lectiu. Com defensar la pròpia feina, no hauria de ser una salvaguarda per afirmar que tots els membres de tots els col·lectius ho fan tot bé. Em vaig quedar amb mal regust de boca. Penso que el programa emès va donar prou -o força- resposta a l'enunciat del títol sobre qui i com havia creat alarma social. Em sembla que van quedar prou preguntes a l'aire perquè qui vulgui, pensi i s'informi. I penso també, que queda molt camí per fer triant el gra de la palla. Jo de moment, no compraré cap paraigua, fins que no sàpiga qui fa el pronòstic del temps. (quan l'acabi... el segon post sobre el tema amb dades i enllaços concrets)

i amb el somriure, la tendresa...

De les estones meravelloses que queden endreçades a l'ànima, amagades per la brillantor de les passions més sentides i per la foscor de la no menys sentida tristesa absoluta...

la música-vídeo del post: just a perfect day. una colla. hi ha dies que no passa res especialment sorprenent, dies en què la vida no et canvia d'un moment per l'altre, que no cal tampoc cap excusa per recordar-los com a data especial... simplement, poden ser dies perfectes perquè pots sentir un somriure compartit...

per què?

De... lo que em sembla i de lo que em recorda...

el vídeo del post: no blogaires vacunant-se. Això meu de veure tv em comença a preocupar. Avui he reincidit, mentre dinava, i he vist les imatges de dalt que, no sé perquè, m'han portat a la memòria les imatges de baix... l'altre vídeo del post: bany calent a l'hivern.

De... lo que sembla...

el vídeo del post: ilusions. Ahir vaig veure tv. Mea culpa...