simplicigats

Tornar

2011-12-26T23:35:00.001+01:00

Imagino que de vegades les coses només es poden fer d'una manera: malament. Quan cal dir-se adéu no és fàcil fer-ho bé. O si més no, no ho és per mi. Des d'ahir tinc un nus al coll i una pilota a l'estómac. No em surten les paraules ni de la boca ni dels dits. Ja n'han sortit massa.

Em queda el record. Dels bons moments. Ja m'ha passat l'emprenyada. Segurament el gatet gran s'assembla a mi molt més que no em penso. Avui, tots dos, observaven sense preguntar.

Aquest any quan va ser el meu aniversari vaig decidir fer anys enrere. Hauré d'anar més de pressa que no pensava. I tornar al 2007 quan tot tenia un altre color, un altre olor, una mirada més neta.

M'equipo doncs per tornar al cap d'any 2007/2008. Trauré la pols al barret i a l'abrig, em compraré uns botins, estrenaré una altra pell. Per tornar a ser el gat que mirava la lluna sense tenir-la i sense voler-la. I vigilaré molt de no tornar a barallar-me amb mi.

Sense lluna

2011-12-26T14:33:00.000+01:00

.

...

Nit de Nadal

2011-12-25T11:24:00.004+01:00

El tió va cagar. Érem onze més un a sopar. Un, especialment, volia -se li notava- una reconciliació que va ser, tot i que mig trista. No vam fer gaire tard a tornar a casa i després de mitja horeta de pair el sopar ens vam endreçar. Va ser una nit tranquil·la, sense gaire estridències.

He somiat molt i m'he despertat moltes vegades. Al primer somni em renyaven. Al segon he vist un vídeo que -em sembla- que no existeix, en el qual es veia un poble petit de carrers empedrats, una font a la que t'amorraves a veure i a la que després s'hi amorrava un cavall blanc; m'ha fet gràcia veure com repetia el teu gest de escopir l'aigua fent forma de font.

Al tercer em tocava una loteria. Han passat pel somni tots i totes els que m'han donat un cop de mà quan m'ha fet falta. Els anava a veure o a conèixer en persona per tornar-los molt més del que m'havien deixat o donat. Encara em sobraven diners i decidia muntar una empresa. La muntava. I em sentia a gust.

Al quart fèiem l'amor. Vull pensar que eres tu però no et veia la cara. També podies haver estat tu, o tu a qui no conec. Sé que m'escorria dins i ens dormíem abraçats, contents i cansats.

M'he despertat i m'havia escorregut i m'he dormit abraçat, content i descansat.

(reeditat abans de les 4 de la tarda)

Hem anat a dinar. Tornàvem a ser onze. Un no hi era però hi havia una que ahir no hi va ser. Primer no m'ha reconegut. El tió li ha regalat un caminador. Té els ulls cansats. I el cos. La he vist molt cansada, amb molta dificultat per moure's. Quan li feia els petons de comiat, m'ha dit "adéu, si no ens tornem a veure en aquest món". El seu net ha dit que si no ens hi veiem encendríem el llum.

Abans de dinar he vist al diari que aquesta nit fan Porco Rosso al 3xl. He dit als nens si la voldrien veure. La competència és dura perquè també fan Piratas del Caribe a la mateixa hora. M'agradaria tornar a veure el porc. I que els hi agradés. Com els hi ha agradat l'Hotel California del CD que duc al cotxe. Els iguels? no em sonen...

imaginar

2011-12-23T23:08:00.002+01:00

Un dia vaig imaginar l'amor. Vaig trobar una cançó de Serrat que el descrivia com jo l'imaginava, el pensava, el sentia i el vivia. Però uns dies o unes setmanes o uns mesos després vaig pensar si m'havia equivocat perquè m'havia enamorat. Van passar els dies, les setmanes i els mesos. Vaig patir. Em feia mal l'absència. Vaig gaudir. M'havia tornat a enamorar. I després...

esquarterar emocions, racionalitzar sentiments, adonar-me'n de la realitat.

Hi ha persones que es fan estimar de tant bones com són. Hi ha sensacions inexplicables que fan properes a unes persones i a altres no. Que jo sàpiga, a hores d'ara, no s'ha trobat què ens fa enamorar. Sí que he viscut què ens fa desenamorar. I després... la majoria pren decisions racionals. I jo, segueixo el batec del cor.

Com fer, estimant tant, i amb tanta necessitat, que no sigui feixuc?

Segurament el cor i el cap aniran parells. Sense angoixes.

Ens hem llevat "tard". La pediatra ens ha fet esperar quasi una hora abans de rebre'ns per diagnosticar una alta en tres minuts. Sempre, des que ho recordo, m'ha molestat molt l'actitud i el poc respecte dels metges en el compliment d'horaris. Sembla que són totalment incompetents en la gestió del temps. Prefereixo pensar això a pensar que ho fan expressament.

Després hem gastat en dues hores el que no havíem gastat en tot el mes. Feia quasi tres mesos que devia el regal d'aniversari al gatet petit. Avui he cobrat i hem anat a buscar regals d'aniversari i de reis. Més tard hem omplert la nevera pels propers dies. Feia molts mesos que no em sentia... "tranquil" comprant. Avui no hem mirat cèntims.

Omplirem el dipòsit. Sortirem a veure el món. Serem, per uns dies, normals. I farem tots tres, com un extra, el que fa tothom en qualsevol moment. Ara, respiro.

esgotat

2011-12-22T23:42:00.000+01:00

Hi ha setmanes en què s'ha d'acabar el món. Necessària i imprescindiblement. I sé que demà, probablement no s'haurà acabat.

Avui, ahir i abans d'ahir he notat tots -tots?- els sentiments i les sensacions més trasbalsadores. Menyspreu, por, ignorància, reconeixement, compassió, pena, tristor, ironia, tolerància, indiferència...

A les onze del matí ja estava esgotat. Són massa dies d'arrossegar pes feixuc. De voler entendre els altres. I veure que els altres, quasi tots, van a la seva. Dies com avui, en què el món s'acaba i que demà molts farem festa, et trobes a la feina amb el relaxament prevacant. I observes que la gent es mostra més sincera, com si ja estiguessin de vacances.

M'agrada la sinceritat encara que sigui per adonar-me que altres pensen que la meva feina és una merda. M'agrada la sinceritat encara que sigui per adonar-me que els altres pensen que sóc una merda. Sempre és bo saber què pensen realment els altres. Més enllà de la hipòcrita cordialitat.

El seu món no és el meu i me'n alegro.

Avui he tornat a pensar, per un moment, que sóc jo que estic equivocat i que no sé perquè m'entesto en anar contracorrent. Ho he pensat quan he sortit a respirar aire. Després, tot seguit, he anat al lavabo i m'he vist al mirall: cabells i bigoti d'einstein, barba de tres dies i ulls cansats. Un adonis. I he pensat que no vull seduir ningú. Que potser m'hauria de deixar la barba llarga i blanca fins els peus. Que no convinc a qui m'estima perquè mai es podrà refiar de mi. Que ja no tinc edat per pretendre.

Encara més tard, m'he menjat una presa de xocolata. I he recordat que demà hem d'anar a veure la pediatra. I que avui he d'acabar una pac i demà una altra. Així que mal a qui li pesi, ni demà ni avui no es pot acabar el món.

He de resoldre conflictes que tinc a mitges per covardia. Els sento i no els puc racionalitzar. Hauré de mirar-los des de la distància i ser prou tendre amb mi per poder-ho ser amb els altres. Sense hipocresies.

sensacions que no poden canviar

2011-12-21T23:44:00.000+01:00

hi fa igual un porret d'herba que un de doble zero; o un puntet de blended o que sigui canya dura... si la b.s. és part del que has viscut, mentre ets viu et col·loca igual. I si no ho és... ho serà.

La cara fosca de la lluna és molt més atractiva. Maria lluna.

fred i bons desitjos

2011-12-20T23:15:00.000+01:00

Fa molt, molt, molt de temps... quan internet només funcionava en àrees locals, tot anava poc a poc i tot anava molt lent. Recordo perfectament que "obrir" una foto enviada amb baixa resolució podia costar tres minuts de rellotge. Era la prehistòria. I tot just han passat vint anys.

Quan el servidor local ens va donar accés a Irc, va ser una al·lucinada: poder "parlar escrivint" hores i hores amb persones d'arreu. I tot va començar a anar més de pressa.

En aquells dies vaig conèixer la meva primera amistat sòlida a internet. Després d'un any de parlar -primer esporàdicament i després cada dia o quasi- vam decidir desvirtualitzar-nos. Ens desitjàvem. Han passat els anys i ja no recordo si només ens vam veure un cop físicament o tres. Ni les circumstàncies ni la distància ens van permetre gaire res més. Amb el temps, la relació es va anar refredant.

Un any, pel volt de les festes de Nadal em va enviar una felicitació virtual. Li vaig contestar que gràcies i li vaig dir que no acostumava a enviar felicitacions. No en vaig saber res més fins al cap d'un any: em va tornar a enviar una nadala des del hotmail enviada a "grup". Com que no sóc bona persona i em va agafar en mal moment, li vaig contestar que si només s'havia de comunicar amb mi com "un més" de la seva llista, ja em podia treure.

Tinc aquests estirabots. No sé fingir.

Avui a la feina m'han dit: "bueno... a ver si mañana no vienes tan borde...". Si no estic bé, no sé fer veure que no passa res.

Ahir vaig mentir dient que "res trobo a faltar". Vaig provar de fer-me el dur amb mi mateix. Vaig provar d'enganyar-me. Trobo a faltar la tendresa quan sóc un cactus. Trobo a faltar la sapiència de fer les meves punxes flonges. Però només puc sentir el que sento i pair-ho com puc.

Segueix sense agradar-me el Nadal ni aquestes festes ni aquesta epidèmia de bons desitjos. Entenc, respecto i agraeixo (ara sí) a qui m'ha posat a una llista o a qui ho expressa públicament.

El meu desig és molt petit. I és un desig de cada dia. Poder mirar als ulls. Poder abraçar la pell. Poder compartir l'ànima. Poder besar sense recança. Poder parlar i sentir música. Poder estimar i sentir tendresa.

Potser algun dia podrem.

desconstruir

2011-12-19T22:58:00.000+01:00

ara que estic i em sento sol del tot

em sento també més lliure de mi;

no ho he d'agrair... perquè no m'ho han donat.

No ho he de patir, perquè res no m'han près,

ni res trobo a faltar.

És afalagador que et diguin que ets un puntal, que fas les coses bé. Engreixa l'ànima sentir una veu que et busca per dir-te gràcies d'una cosa a la qual no dones més importància.

Després... no res. Anar i tornar. Viure aquests moments. Sentir alegria a la pell.

proves d'estrés

2011-12-19T19:36:00.000+01:00

Salt, 19 de novembre de 2011

De vegades el pare també en fa de gustos estranys... xocolata i maduixa, per exemple, però no estan malament. I no n'has tastat de formatge?

Salt, 19 de desembre de 2011

Vaig rentar els vidres i les baldoses impulsivament. He anat a treballar d'esma. "No m'agrada anar tant carregat" -em deies. No t'has queixat com no et queixes mai. T'he ajudat a collir les carpetes caigudes i a portar les bosses al portal. I m'he sentit buit.

Ningú no em cull les bosses ni m'ajuda a portar les carpetes al portal. I no em queixo. Trobo que la pell se'm fa menys tibada. I penso si algú se'n adona.

Què hi ha dins i fora?

Els buits tenen poc gust de xocolata, de maduixa i de gingebre.

Entre mig, porto molt malament haver de treballar sota pressió. Sobre tot quan proves d'anticipar-te i de preveure i t'ho canvien tot a darrera hora.

Qui té "dret" a manar, decideix. Qui té inconsciència dels altres, també.

I tants estímuls positius em porten tonades dels rollings al cap, i em permeten distanciar-me de l'estrès, de l'egoisme i de l'angoixa. I abandonar-me.

2011-12-17T21:52:00.003+01:00

Vaig anar a veure Pau Vallvé a Vilanova. No l'havia sentit mai en directe i em va agradar el que va fer i el que va dir. Em va sorprendre veure'l acompanyat de Maria Coma. La gran Maria Coma com li va dir ell. No sé si hi havia ironia, ressentiment o reconeixement en el seu to de veu. No ho vaig saber apreciar ni m'hi vaig capficar gaire. També em va agradar veure-la a ella en directe. No va dir res. Em va agradar veure com es movia asseguda i com movia les mans i els ulls. Els vaig veure compartint escenari, música, cançons i algun somriure. No sé si hores d'ara segueixen o no, compartint poc o molt. No n'he de fer res.

Un dia, sense quasi voler, vaig triar amb qui compartir. Amb qui compartir més, vull dir. Tots compartim coses -i els bloguers més- amb altre gent. Amb multituds sense adonar-nos-en. I algun dia penses que hi ha coses que només les comparteixes amb el teu altre tu mateix i d'altres que les comparteixes amb algú especial. Perquè vols. Perquè et surt de fer-ho.

Fins que un altre dia te n'adones que potser no cal. Que segurament és molt millor no parcel·lar en una única parcel·la.

I si tens vint o trenta o quaranta anys ho vius amb al·legria. O així ho recordo jo.

Ahir vaig participar en una jornada estratègica. Es tractava que les diferents àrees de l'empresa sabéssim què feien els altres i es generés bon rollo. Una de les àrees va decidir posar en pràctica una part de les deu estratègies bàsiques que recomana la OMS com a "Habilitats per a la Vida" en un joc. Jo vaig haver de portar el pes més pesat de la meva àrea provant de fer amables laboralment uns canvis que des de gener no ho seran gens.

Me'n vaig sortir a mitges. Com ells se'n van sortir a mitges. Vam compartir. Però no hi ha relació de sentiments humans més enllà de la cordialitat. No són ningú especial.

Penso si m'equivoco pensant que hi ha d'haver algú especial. Potser és que ja no tinc ganes ni de buscar, ni de deixar-me sorprendre, ni de pensar que hi pot haver algú especial. M'agrada dedicar especialment el meu interès i el meu carinyo a algú especialment. M'avorreix, si no tinc un centre d'interès, la cordialitat que poca cosa m'aporta. Serà que em costa acceptar.

Serà que les ganes s'apaguen.

Però a casa, anem fent.

em sorprenen quan no ho espero; jo provant d'ensenyar ordre quan ells ja tenen el seu.

Per sort, cada dia sóc més prescindible.

retalls

2011-12-14T21:46:00.000+01:00

Salt, 19 de novembre de 2011

Adagio. Tomaso Albinoni.

I en algun moment, el temps es va aturar... el temps li va fer aquell petit gran detall -retall?- perquè no s'oblidés dels millors instants.

Salt, 14 de desembre de 2011

Confiar.

La darrera frontera.

en la recerca d'un tresor

2011-12-08T00:19:00.000+01:00

"... un sistema de recuperació d'informació tendeix a no ser utilitzat quan el procés d'obtenir informació resulta per l'usuari més dolorós i problemàtic que no tenir-la."

Llei de Mooers. (Calvin Northrup Mooers, Minneapolis 1919 -Cambridge, 1994)

Estudio informació. Com es genera, com es transmet, com es localitza i com es guarda. Sovint apareixen en els documents que altres persones han generat conceptes que barregen la temàtica científica amb els exemples del dia a dia. En ciències exactes dos més dos són quatre, però en ciències humanes o socials tot depèn de més factors.

Xarxes socials. Sentir o llegir aquestes paraules ens poden portar ràpidament a facebook o a twiter. Llegeixo en uns apunts que sovint ens havien passat desapercebudes -potser perquè no les anomenàvem així- les xarxes socials en les quals tots participem per alguna mena d'afinitat: seguidors d'un club de futbol, afinitats polítiques i/o nacionals, percepció d'afinitat amb algun grup de característiques intel·lectuals o físiques similars, vincles familiars o pseudofamiliars...

Què ens apropa a unes persones i no a unes altres? Probablement uns missatges informacionals -basats en la llengua o no- que ens fan creure algun nivell d'afinitat amb algú altre. Si les informacions que ens segueixen arribant són fàcils de seguir, reforcem la creença.

Fa uns mesos vaig tenir la percepció que es podia fer més fàcil a tothom discernir entre informacions reals i informacions contaminants. I fer-ho donant eines que permetessin a qui les volgués usar llegir informació fonamentada en pro i en contra. I que qualsevol persona pogués adquirir criteri propi.

M'agradaria seguir il·lusionat amb aquest embrió de projecte.

Des de la feina m'ajuden a frenar-me. Des de la vida social, també. M'embalo massa i em sembla que el temps s'acabarà demà. I jo ho voldria viure tot avui.

No em fa res que em frenin. Si no ho fessin, potser ja m'hauria estavellat. Però cada dia, penso que queda un dia menys. I que potser ja faig tard.

futurs

2011-12-06T23:34:00.001+01:00

Diuen que hi ha un mercat de futurs. El meu futur és molt immediat. Molt menys premeditat del que hauria de ser. Del que podria ser.

Aquesta tarda em sentia il·lusionat, de nou, estudiant i imaginant futurs impossibles per algú que no té futur més enllà d'uns pocs anys. O uns pocs mesos.

M'agrada la sensació ni que sàpiga que és una petita mentida. Em fot callar quan tot ja està dit. Em fot més que callin per no fer-me mal. És més fàcil fer-ho normal. O hauria de ser-ho.

A força de nits, m'estimo la vida...

No sé quanta vida ni on em durà. Només sé que demà és dimecres, i que no m'agraden els dimecres. Ni que s'assemblin als divendres.

micuit

2011-12-06T21:34:00.001+01:00

Salt, 19 de novembre de 2011

No els conec tots però ja en conec alguns... Fiat, Seat, Honda, Citroen, Peugeot, Ford, "Oupel", Suxuki, Volkswagen, Mazda, BMW, Hiunday...

i aquest? sembla el signe de la pau... el coneixes? és el Mercedes... és una marca d'alemania, la Mercedes-Benzs; un dia potser te'n explicaré la història del nom... però va, vés, que arriba el Volvo que t'ha de dur a barna...

Salt, 6 de desembre de 2011

arròs a la cassola per dinar; havia de ser paella però canvi d'idea a darrera hora

la joguina més ben amortitzada: una estora amb carrers. Encara la fan servir. I tarda de sofà i vagància, després de matí de deures.

mugró escumós invers; enyor i textura als llavis.

poma cuita amb sucre i vainilla; plaer sucós.

aquest és un post mig enllaunat, mig refrigerat, mig escalfat, mig cuit.

m'agradaria sentir la vida com la sento ara mateix, per sempre...

encara que sempre sigui massa temps.

despossessió

2011-12-05T22:50:00.003+01:00

El senyor o la senyora youtube ha decidit censurar-me el segon vídeo per atemptat a drets d'autor. Era un vídeo que es deia Salt, on sortien imatges de Salt i que vaig gravar jo. O sigui, que el senyor o la senyora youtube pensa que atempto contra mi mateix. Segurament és que el senyor o la senyora youtube fa cas a algú que denúncia els meus vídeos. M'és igual. Lo món és ample i internet també, i si youtube és estret o estreta, ja s'ho farà. Hi ha alternatives.

He tornat a Urres i Anarres. "Los desposeídos" Títol original: The Dispossessed. Trad. Matilde Horne. Minotauro, 2002. Descatalogat.

Ursula Kroeber Le Guin, el va escriure el 1974 (info de l'autora a wikipèdia).

No viuré mai a la lluna de la terra. Fa trenta anys pensava que viuria coses impressionants. I les he viscut, però no pas les que imaginava. No hi vaig posar prou encert o convicció, imagino. O prou collons. És o ha estat la meva vida i no en renego. Segueixo pensant encara que el que més s'apropa a la societat que voldria és una societat com la que es descriu en aquest llibre (pdf) de la Le Guin. Potser sí que la única manera de viure aquesta societat fos excloure a una lluna a qui la volgués viure. Jo hi aniria.

He tornat a pensar en això després de dies de sentir parlotejar a polítics amb futur assegurat de com sortir de la crisi. Després de dies de pensar si acceptava o no -i finalment els hi he dit que no- de participar al Diari Gran del Sobiranisme. Em van demanar de portar la "secció" eròtica. Em va semblar bé. Però després em van demanar que anés en compte amb el límit entre erotisme i pornografia, que no posés fotografies i que no marqués la secció com a destacada perquè no sortís en portada. Em sap greu no participar en el projecte, però no accepto que qui s'anomena sobiranista, no m'ho deixi ser a mi. Potser és per això que no milito en cap partit. Potser és per això que segueixo pensant que només l'anarquisme em dona respostes.

Molesto, sense voler molestar. I em sento incòmode en un món que no m'agrada. Voldria seguir trobant il·lusions. Però cada dia és més car trobar qui les vulgui viure. I jo... ja no vull pagar res més. Potser perquè no puc. I segur perquè no vull. M'agrada pensar que es pot estructurar un altre llenguatge. Diu Le Guin, en ficció: "el mocador que jo faig servir (en el lloc de el meu mocador)". Potser canviar la forma de parlar -i d'escriure- pugui canviar la forma de pensar.

Una breu aproximació al llibre.

caiguda lliure

2011-12-04T21:49:00.000+01:00

absència

2011-12-03T23:59:00.001+01:00

entre quarts de vuit i quarts de deu he estat absent; simplement no hi era.

el món existia, els gatets feien la seva... i jo fonent-me. Res era res.

He tornat. I tot és res. Pura absència.

no puc

2011-12-03T00:56:00.000+01:00

Ahir la mare n'hauria fet vuitanta-un. Aviat en farà quatre que no hi és.

La trobo a faltar.

No puc deixar de fumar del tot. Ni deixar de tenir il·lusions del tot. No puc deixar els petits vicis del tot ni deixar de tenir esperances.

No puc absentar-me del blog, del tot.

Aquest post no és enllaunat. Ni enllunauat. Mitja lluna no dóna per gaire. Aquest és un post de misèria, d'escriure per necessitat de saber que si teclejo és perquè encara deu córrer sang per les venes. O potser només hi camina...

Aquesta setmana un cap de la feina deia que ser capdavanter és esgotador. És cert. Mai no he estat atleta. Però ara voldria tenir una llebre. I no hi és.

En l'àmbit on treballo pensava que estàvem en posició "del montón". Ara tinc la consciència que no és així. Estem molt més endavant del que pensava. I no sé si podré seguir arrossegant el carro.

La mare, tot ho feia fàcil. Però aviat farà quatre anys que no hi és.

per poder mirar-te al vuit

2011-11-28T19:07:00.001+01:00

Azam Ali's NAMI NAMI

Salt, 19 de novembre de 2011

Em parles dels miserables. Jo, que em pensava que ho sabia tot, aprenc que per més que ho hagis viscut i sentit sempre hi ha visions noves que s'havien escapat: "hi ha estones que emociona una mica però els actors no són els originals... el poli original era negre i aquest no ho era." (el gatet petit dixit)

Ell pensava que ja coneixia quasi tot de la misèria humana. N'havia tastat humil·liacions de moltes menes. Burles, menyspreus, ignoràncies, fàstics... S'havia sentit miserable des de la suposada mirada des de fora. I ho tenia assumit.

Casa seva era un cau de mala mort, no era cap palau però era casa seva. Aquell matí, quan es va llevar, es va beure tres gots d'aigua plens a vessar. No sabia perquè tenia tanta sed però sabia que la tenia. Es va dutxar ensabonant-se dues vegades de cap a peus. També la seva pell tenia sed. I, sense eixugar-se, va tombar una ampolla d'oli sense aroma damunt el seu cos. Es va fer fregues suaus. I es va posar un vestit nou a la mirada.

Tenia tres llibres de símbols i de simbologia que eren de tres cultures diferents. Quan, jovenet, no es pensava miserable, es va deixar atreure per la gràcia matemàtica, precisa i coincident d'aquelles imatges que evocaven missatges ocults. Es va preguntar, com tants d'altres, perquè les diferents cultures tenien aquelles coincidències, aquells missatges que parlaven de diàspores i de grans catàstrofes i de grans salvacions. No en va treure l'entrellat malgrat els missatges racionalistes que tampoc demostraven res. I va decidir quedar-se admirant la bellesa formal d'alguns símbols. Aquell matí, abans de sortir de casa amb aquell vestit nou per anar a la feina, es va tornar a mirar els símbols... va trobar que eren bells. Però que el seu vestit era millor.

Va tenir tot el dia una tonada al cap. No recordava haver-la sentit mai ni podia associar-la a cap cançó recordada. Et sona una tonada que fa... -va preguntar a un company de feina amb criteri i bagatge musical- i després fa...

"Em sona indi... de la Índia, vull dir."

La terra dels miserables?

"L'univers de totes les classes. El continent desconegut a occident. Terra de pàries i de grans deus."

Li van van venir al cap les imatges dels il·luminats que trien viure el camí de la misèria per renéixer en una vida superior. Contemplatius i aliens a l'esdevenidor científic i econòmic. I les imatges il·luminades dels indis americans. En la seva contemplació per la natura. I la dels il·luminats de fa vuit-cents anys en terres catalanes, que contemplaven l'infern a la terra en la transmigració en vestits humans.

I va pensar en la profunditat dels teus ulls i en la calidesa de la teva mirada. I va concloure que els símbols eren bells, però que volia descobrir què l'atreia al teu vuit.

Quan va arribar a casa a la nit es va despullar al lavabo. La pell encara era turgent per efecte de l'oli: llisa, suau i hidratada. Va ser llavors que va veure uns hematomes al braç. Algú o alguna cosa l'havien aturat durant el dia. No se'n va adonar que ningú l'agafés del braç. Però alguna força el sostenia mentre mirava com de fàcil es deixaria anar. I li va evitar de caure impulsat pel vertigen de la teva mirada.

Abans d'adormir-se, va pensar si aquelles marques simbòliques i efímeres no tindrien alguna connexió amb altres símbols albirats. Va aclucar els ulls, i va somiar amb peixos i ocells.

el palau barat

2011-11-23T20:05:00.000+01:00

Salt, 19 de novembre de 2011

La pluja, ara fina i ara escandalosa, us acompanya en aquest viatge a peu que us torna de la feina. Somrieu quan us mireu, perquè no hi ha cap altra cara al món ara mateix. I entreu a aquest palau de quatre parets i dues plantes per eixugar les hores, els pensaments i les ganes.

T'escoltava parlant de personatges estranys per mi, de qui mai no n'havia sentit ni el nom. Els teus amics i amigues ja coneixien la teva afició a investigar, llegir i qui sap si a descobrir alguna teoria que a la resta d'humans se'ls hi escapava. Les teves amistats eren molt més cultes que jo però et miraven amb els meus mateixos d'ulls de voler saber més. Segurament la mirada era la mateixa, però jo m'embadalia només amb el só i el to de la veu, amb aquelles inflexions de qui sap que l'escolten i llegeix la resposta en els rostres aliens. A mi no em sabies veure potser perquè no era dins el teu cercle. En algun moment vas fer una pausa per fer un glop de vi i se'm va escapar un "que bonic..." i va ser llavors mentre acostaves els llavis a la copa que em vas mirar. I vaig pensar que aquella també era una mirada bonica.

Parlaves i parlaves de camins i de muntanyes, de com alguns van entendre que el missatge oficial no era res més que una mentida... i llavors abaixaves la veu com si algú pogués estar pendent d'aquesta conversa, com si les parets hi poguessin sentir. Us podria parlar de Guillemette, deies, que coneixia algunes veritats tot i ser dona. I sentia alegria pels companys mascles que sentien les paraules de la veritat, el missatge tants segles amagat, que també a ella donaven opció algun dia. I cada cop que anomenaves Guillemette em miraves, amb aquella mirada que em buidava, que arribava fins la part més amagada de mi.

Sentia confosa la música de monestir cistercencs. Sabia que acompanyaven les teves paraules però no havia entès encara que era la música dels vencedors. I que tu explicaves la història des de l'òptica dels vençuts. Alguns amics ja havien retirat. Jo seguia atenta a la meva taula sense gosar res més que escoltar i mirar. A la tercera copa em vas convidar a seure i beure amb tu. Va ser llavors que amb veu fluixeta em vas parlar de monsinyor i dels seus germans menors i predicadors. I parlaves i em miraves.

Em vas dir que havies estat a Morella, a Saverdun i a Pamiers. Que volies tornar-hi. Que alguna cosa t'hi havies deixat i que moltes per descobrir. I ens vam acabar una segona ampolla de vi i vas demanar peix perquè deies que alguna cosa bona devia tenir aquell coneixement antic que tanta saviesa donava i que obria tant els ulls de qui volia escoltar i va ser llavors que em vas besar. I jo estava a gust amb tu i amb la teva veu i la teva mirada. I em vas dir que si ho volia em duries a un palau. I em va venir de gust de no dormir sola.

Després d'uns dies de venir al teu palau ens vam començar a conèixer. Encara m'agrada la teva veu i la teva mirada. I les històries que expliques, que investigues i llegeixes. Ho fas fàcil parlar del passat com si fos la mateixa història d'ara o la del futur que ha d'esdevenir. No dius tota la veritat perquè tot tu perdria la màgia que quasi sempre escenifiques. Jo tampoc et dic tota la meva veritat. M'agrades, potser fins i tot t'estimo. Però no estic enamorada de tu. I potser per això, perquè t'estimo sense estar enamorada, no et dic que ja fa dies que no em deixes a gust. Prou a gust. I perquè... jo que no tinc màgia ni trucs amagats, tampoc vull desvetllar-te del teu somni màgic. També jo tinc la meva veritat que potser no em cal cercar segles enrere.

Potser mentre la pluja sigui massa fina o massa escandalosa, trobarem excuses per mirar-nos les cares mullades. Per veure encara una mirada bonica i escoltar una veu dolça. I no sabrem si la tonada que acompanya és la de vencedors o de vençuts. Potser només escoltarem la música si ens plau i si no, n'escoltarem una altra.

música: vella de vós som amorós.

VELLA, DE VÓS SOM AMORÓS - (Atribuído) Mateo Flecha "El Viejo" (1481 - 1553).
("Cancionero de Uppsala", S. XVI).

Intérprete: La Capella Reial de Catalunya - Director: Jordi Savall.
Imágenes: Pinturas Renacentistas (VV.AA.).

Letra:

Vella, de vós som amorós.
Ja fósseu mia!
Sempres sospir quan pens en vos,
la nit i día.

Ja mai estich punt ni moment
sens contemplar-vos.
Fora de tot mon sentiment,
voiç per amar-vos.

Daume valença, puix podeu,
Señora mia,
puix en vós es tot lo meu bé
la nit i dia.

Vós heretau tot lo meu bé
Tot el que em dura
si no'm valeu prest, m'haureu
en sepultura.

Del meu mal, quin bé n'haureu,
anima mia?.
Per defugir lo dany que feu,
Siau-me vós guia.

Veix-me de vós-res i-lligat
Lluny d'esperança,
Haiau-me donçs, vós pietat,
Sens més tardança.

Puix vostre só, plagués a Déu
Vós fósseu mia;
car lo mal que sentir-me feu,
No'l sentiría.

experiment tal

2011-11-20T21:12:00.000+01:00

Estic sobresaturat. Em sento a punt del curtcircuit. I prenc la decisió dràstica, com les darreres dels darrers mesos, de desendollar-me de blogs. He planificat la publicació de sis relats pura -puta- ficció basats en les sis imatges del darrer post. Un per setmana.

Sou una dotzena els i les que em llegiu més o menys habitualment. I una altra dotzena els i les que m'odieu o no us sóc del tot indiferent. A tots i totes, petons i llepades.

Si no decideixo desaparèixer, o no ho decideixen per mi, en aquest mes i mig, us retrobaré i em tornareu a trobar incordiant a casa vostra l'any que ve.

Bon nadal i feliç canvi d'any.

2011-11-20T18:44:00.000+01:00

reflexió

2011-11-19T01:13:00.000+01:00

Em dóna una bossa. Hi ha calçotets del seu home. Alguns encara s'han d'estrenar. Una altra amb dos pantalons. Fas servir americanes? Aquestes les pots dur amb texans...

M'ensenya on li han tret una piga negra, de les dolentes.

Penso que no sé res. Com ella poc sap de mi.

No cal parlar gaire, norma de la casa. Com menys de casa, més fàcil parlar. Com més parlar, menys fàcil de casa. Com més de casa, menys fàcil parlar.

Com diu en pere, als comentaris anteriors, "...en aquest país no calla ningú, encara que no tingui res a dir."

I jo afegeixo que quan més hauríem de parlar, menys ens surten les paraules. Potser és que ens cal reflexionar.

Una companya+amiga, ha tingut una mala setmana. Va començar el cap de setmna fent un viatge que va anar bé. I el va enllaçar amb una tornada desastrosa. Després de vint-i-vuit hores de viatge, quan va poder posar-se al llit i descansar... va somiar que anava al lavabo i es va pixar dormint. L'endemà va agafar cagarrines i va haver de canviar-se les calces tres vegades. Em diu que ho va portant prou bé, però que no ha fet els deures. Em surten paraules, però no em surt d'abraçar-la perquè no em pensi -més encara- com un marranot. No ho sóc.

M'emprenyo amb mi sense motiu. I se'm torna el cor negre. D'aquells dolents, saps que vull dir?

I quan penso que conec la consciència, llenço alcohol al foc. I me'n adono que qualsevol dia em cremaré. Per voler apagar-lo.

eva porat

2011-11-18T00:12:00.000+01:00

A estones perdo tota la força pels porus.

Fa dies que m'emprenyo als matins quan poso la ràdio, camí de la feina. Hi ha dies que m'emprenyo de sentir anuncis que pretenen ser graciosos. I que potser ho són si els sents una vegada. La primera. Però a la segona ja hi poses pell morta i a la tercera penses si l'anunci no l'haurà fet el fill de l'amo de l'empresa amb tan poc criteri publicitari com el poc criteri del seu pare de deixar-lo pendre decisions de màrqueting.

Una cosa semblant amb passa amb els periodistes. Em cansa sentir any rera any que estan amb desacord amb els criteris que marquen com es fa la informació dels blocs electoralistes. El primer cop -quan fa? deu anys?- em van caure simpàtics. Vaig pensar... mira, aquests que mai no piulen, van i es rebel·len.

Però no. Any passa i any empenyen. I tornen unes altres eleccions i tornen a repetir el mateix missatge.

I em pregunto perquè?

Si el "quart poder" té tanta força... perquè no fan vaga?

Què passaria si a l'inici d'una campanya (ja no vull suggerir la precampanya que fa mesos que dura) els periodistes deixessin d'informar dels actes electorals? Què passaria si només es dediquessin a fer informació periodística?

Potser tots plegats acabaríem menys saturats de demagògia. I qui sap si farien un favor a la democràcia...

No pretenia parlar d'això quan m'he posat a escriure. Però mira... és lo que té tenir un blog: deixes anar l'anada d'olla i et quedes descansat.

D'alguna manera vull imaginar que és la única forma que ens queda d'evaporar els pets que ens crea tanta incongruència.

Tinc tres dies. I no sé què en faré. Potser... li hauré de preguntar al coixí.

col·lapse

2011-11-16T21:55:00.000+01:00

Un matí de no parar. Arribar a casa; de quarts de quatre a ara -quarts de deu- embolicat en una pac de vuit preguntes i adonar-me que estic a una i mitja de resoltes. Sis hores per la vida de Miguel Hernández. Llegeixo que la que era la seva xicota, Josefina, entre el 36 i el 39 va anar a viure a Elda i a treballar a la fàbrica Singer. Em recordo treballant a la fàbrica. Penso com devien ser les fàbriques al 36 quan agafaven treballadors de 13. Penso en els gatets i no els voldria veure treballant. Ahir, mentre cosíem a mà, parlàvem també que cal aprendre a estudiar per aprendre i per treure les notes suficients per no haver d'anar a una fàbrica. No vull que no tinguin cap més opció. M'agradaria, m'agradarà, veure que s'il·lusionen per alguna altra cosa. I jo em col·lapso amb mitja dotzena de números, amb una dotzena de webs i una altra dotzena de pdf's.

Més Miguel. I més Miguel en castellà. I encara una web, de l'Insituto Cervantes, on es poden veure dibuixos del poeta pastor i soldat i enamorat. I encara una altra visió des de buscabiografias, on hi deixen unes paraules de Neruda, i on hi ha el text d'Elegía, allò que va escriure al seu amic, José Ramón Marín Gutiérrez "Ramón Sijé".

I descobreixo que jugaven amb les lletres. I que José Marin i Ramón Sijé era un joc que no sé qui va encetar.

I torno a la feina i a les paraules del company que diu que anem bé, que el temps se'ns tira a sobre però que anem molt bé. I jo dient-li que em sento a la feina com a la uni, que vaig bé però que el temps se'm tira a sobre i que només falta que es trenqui un ciri per no anar tant bé. I ara, necessito descansar. Encara que el temps se'm tiri a sobre.

I no pensar en més números, ni en màquines de cosir.

la ceba és aquí i allí

2011-11-16T19:42:00.000+01:00

nanas de la cebolla. miguel hernández. joan manuel serrat.

que poc canvien les coses...

ni el temps ni el lloc,

només les cebes

segueixen fent cendra.

digues-li deu, digues-li energia

2011-11-16T00:08:00.000+01:00

els ateus tenim la sort o disort de no haver de resar -demanar?- que ningú ens salvi.

de res.

ana belén -què se n'ha fet?- comunista i roja convicta demanava a Deu. I jo només voldria no haver de demanar. A quin Deu he de pregar?

Corte y confección. Anacademia.

2011-11-15T22:44:00.000+01:00

-Tens un tros de roba que puguem tallar? Hem de preparar unes bosses per fer un calendari d'aquells que es fan ara... saps aquells que portaven llaminadures? És per l'escola...

-I per quan ho necessiteu?

-Ho hem de portar divendres. La mare no té cap peça que es pugui esquinçar...

Primer he pensat... encara tenim temps. I al mateix temps: perquè ajornar-ho? va, gatot, fes-ho ara i no ho deixis per després...

He anat a buscar un llençol vell. N'he fet dos trossos petits. Hem agafat un estri on la mare hi té botons, fils, agulles, didals...

El menut ha posat la directa. Ja he cosit, em deia, en algunes activitats a l'escola. El gran s'ha mirat l'agulla, el drap, i les mans. No sé cosir. Què faig?

Només s'aprenen les coses fent-les. Va, t'ajudo a enfilar l'agulla. Com ho farem...? tallem el fil amb tisores que de vegades costa enfilar perquè hi ha filets que no es veuen... el llepem per fer-lo fi; ara... a provar-ho. Enfilem. Fem un nus a la punta. I... molta paciència, poc a poquet. Fem les vores i sempre en la mateixa direcció. No corris... poc a poc.

Em recorda que el marsupilami té la cua o la cama pendent de sargir. És veritat... aquest pare tant poc perfecte que ho deixa tot per una altra estona...! Va... curem-lo.

Buscant un fil daurat trobo un ou taronja. Sabeu perquè serveixen els ous?

mirades múrries... (venint de l'escola un li ha dit a l'altre: sembli que estiguis orgasmant! i jo... i ja saps què és un orgasme? i ell: una expressió del plaer eròtic?)

Aquest ou, dur sense ser bullit, taronja perquè és d'alguna pedra que no conec, serveix per sargir mitjons. Veieu? una altra cosa que tenia pendent. Uns mitjons negres foradats que avui arreglarem. (cara de pànic)

Val... que arreglaré. (somriures)

La bossa blanca anirà amb un sis taronja. L'altra bossa blanca anirà amb un ú. També taronja. Al marsupilami li hem curat l'èrnia inguinal i el meu mitjó ha quedat apedaçat.

Encara m'han demanat... al delta canten allò de "tió, tió, tió de Nadal, posarem el porc en sal..."

Doncs no ho sé... allà en diuen el tronc de Nadal, no pas el tió. Ho haurem de preguntar.

tió

tronc

trionc?

cinc i quinze, vint

2011-11-14T19:45:00.000+01:00

salt, 14 del 11 del 11, quarts de set.

maria coma. cel salat.

la lletra aquí.

Les darreres setmanes tenia posat el despertador a les sis i cinc. Ahir a la nit em sentia cansat i enfredorit i vaig posar-me al llit d'hora. Vaig posar, no sé perquè, el despertador a les sis i quinze. Avorrit, cansat i enfredorit, vaig trobar les últimes escorries de maria que havien quedat a una bossa de plàstic dins un pot de cartró i a un prestatge ple de trastos.

Vaig preparar una anada a morfeu. No pensar i només deixar-me anar, dins el llit, calentó. A quarts de tres ja donava voltes per casa i per casa aliena. Plovia. I m'ha fet mandra repassar la pac i també m'ha fet mandra passar fred. He tornat al llit. A sentir la tebiesa de la carn. A enllaçar-me. A somiar calendaris tous que barregen dates i horaris.

I els cels eren dolços i salats.

el post més llarg del món o recepta d'espinacs per a qui no agraden els espinacs

2011-11-12T22:18:00.011+01:00

(qui no vulgui llegir gaire, se'l pot estalviar)

ahora que. sabina.

Porto 36 hores amb escasses estones de descans, barallant-me per fer millor una feina que no faig tan malament.

Ahir l'esgotament va ser intens. Com intens va ser el matí a la feina.

Poc abans de mig matí hi va haver entrevista amb el cap: calia que valorés la meva feina d'aquest any, la hi justifiqués i escoltés la seva valoració. Portava a les mans un formulari on havia marcat unes creuetes en quinze apartats de valoració. De zero a cinc cada una. Fa un any ja ho vaig fer i entre falsa modèstia i poca seguretat vaig posar les justetes per no haver de discutir ni haver de justificar gaire. Aquest any ho tenia molt més clar. 69 de 75. Ho tenia clar i ho hauria justificat sobradament si m'ho hagués demanat. Però no ho va fer. Estava d'acord en la meva valoració. És complicat valorar la productivitat en feines administratives, tant diferents de les feines de producció. Però hi ha situacions i circumstàncies que són prou clares. Els sis punts que em van faltar van ser de mancances en autocontrol emocional i de relació. Me'ls conec i me'ls coneixen. A moments, salto. Em falta un punt de paciència i de comprensió. Ja n'aprendré... o no. El cap em mirava amb un somriure d'entendre'm i de pensar que no n'aprendré, que és cosa del caràcter. Estic content en aquesta feina, no em cansaré de dir-ho. Em sento privilegiat. Faig molt més del que em toca. I reconeixen allò que faig bé. Altres companys i companyes estan fent més del que els hi toca, i ho fan bé i també els hi reconeixen. I com a entitat, ens estem forjant una imatge. De seriositat, de fer el que toca, de complir.

Poso aigua a bullir amb una cullerada de sal. Quan bull, hi tiro els espinacs.

Això m'ho diu el cap, que no ho dic jo però que ho comparteixo. Em parla de la incertesa del futur. De les poques possibilitats de compensar econòmicament l'esforç i la feina excel·lentment feta que demostrem cada dia. De la voluntat, les ganes i la iniciativa que hi posem. De què, ara per ara, la millor compensació que en podem treure és la possibilitat d'especialitzar-nos que ens ofereix la mateixa entitat. "T'estàs fent un ofici... que et servirà aquí o fora d'aquí.".

Tallo amb cura llesquetes de bacallà dessalat, de prunes seques i de formatge.

Se'm fa tard i he d'anar al metge. Una revisió semestral. Les sales d'espera segueixen igual de buides que les darreres setmanes. No hi ha aglomeracions excepte al passadís de les prenyades. Em fan entrar puntualment. Em passen l'aspirador just després d'explicar a un MIR les circumstàncies concretes del meu cas. El doctor m'ensenya que efectivament la quantitat aspirada és molt petita i que no hi ha motius per veure res estrany en aquesta alteració crònica. Li comento les circumstàncies que aquest estiu em van angoixar; el periple de visites amb la de capçalera, el dentista i la maxilofacial. M'escolta. Em demana que torni a seure i es posa una bombeta al front. Posa la llengua enfora, ara cap a la dreta, ara a l'esquerra, ara deixa-la dins però amb la boca oberta. L'observo com mou el cos i el coll per fer que la bombeta enfoqui on vol. Em ve al cap la imatge de Javier Gurruchaga fent de dentista a una peli i quasi em poso a riure a mitja exploració. Em diu que no hi veu res. Potser el coll una mica ressec. Que ja va bé que em plantegi fer vida més sana. I que si m'ha d'espantar, només cal que li ho digui.

Escorro els espinacs i en faig una muntanyeta a un plat. Els rego amb una mica d'oli d'oliva cru i hi poso les tires de bacallà, de pruna, de formatge de cabra i una cullaredeta (o dues o tres) de poma cuita amb curry i gingebre que tenia a la nevera.

Torno a casa caminant. Trobo l'Emilia mirant-se el cartell que penja del sentyal de prohibit aparcar.
"-Com vas guapa?
-ai, ja veus... amb bata pel carrer a aquestes hores... i mirant aquí què hi posa...
-i ja has vist que hi posa cursa altètica? a veure si encara et cridaran a tu per fer-la!
-què dius? altètica? mira que n'ets...!"

Encara torno a la feina. Algú altre s'hauria escaquejat. Queden dues hores per acabar la jornada. Ningú em retrauria res. Però hi torno. Em diuen que el 23 i el 30 de desembre seran festius segons indicació de gerència. L'ú de gener serà un punt d'inflexió. Moltes coses canviaran i jo hauré de liderar un projecte. Seran uns mesos durs per tots. La feina que he fet fins ara i la que faré fins a final d'any serà la base de què les coses siguin més fàcils o no tant per la resta de companys. Preparar un plat d'espinacs no té cap misteri. Com no el té fer un arrós amb soja o uns filets de llom arrebossats. Segurament res té cap misteri, si abans has fet una previsió, una feina que no es veu. Pensar, sentir, preveure. Perquè en algun moment, algú altre, pugui disfrutar una cosa fàcil. Senzilla.

O per poder-la disfrutar un mateix. I saber que un altre dia, podràs tornar-la a fer.

Quan vaig tornar a casa, encara em quedava fer la feina domèstica. Més o menys per sobre aquest capde. I tornar-me a posar a la feina de la UOC. També estic content amb la UOC. Segurament és que em conformo amb poc per estar content. De vegades.

I de vegades em poso a fer aquesta altra feina que també és absorbent si es vol fer una mica ben feta. Estudiar per aprendre i no només per aprovar. I dedicar-hi hores i acabar amb el cap com un bombo. I cuidar com redactes, i com participes. I col·lapsar-me i deixar reposar una estona, i tornar-hi. I no perdre el ritme que una cosa és quan fas camí sol i l'altra quan hi ha companys que esperen resposta. I reconèixer que no ho faig tan bé com podria, encara que tregui molt bona nota. I angoixar-me de pensar que el grup podia haver tret millor nota si jo ho hagués fet una mica millor en la tasca que afecta a tos. I demanar disculpes.

Vaig llegir fa uns dies que els nord-americans posen els seus "fracassos" al currículum. Es veu que allà els caps valoren les feines que no han sortit bé com una experiència per la que ja has passat i de la que alguna cosa n'hauràs tret. Aquí encara sembla que només es pot explicar coses bones o ets una merda.

Em sento estrany explicant que em van bé les coses. Que em sento a gust amb la feina, amb els estudis i en les relacions personals. No fa gaires anys ho estava passant molt malament. Vaig passar moments de mancances econòmiques, de mancances d'estimació personal, de sensacions molt destructives i de pous sense sortida. Les vaig explicar amb la mateixa naturalitat que explico ara una recepta. Sóc la mateixa persona. No oblido els moments durs que he viscut. Ni el recolzament que vaig tenir.

Llegeixo als mitjans, digitals i en paper, com la gent se n'adona ara de la crisi. Com s'esgarrifa en veure que persones properes "que no s'ho mereixen" es veuen abocats a passar-ho malament. Penso, segueixo pensant, que ningu es mereix passar-ho malament. Defensava fa quatre anys la renda mínima i la segueixo defensant ara. Quant la defensava fa quatre anys, vaig llegir opinions de persones que aprecio que dubtaven i deien que la renda mínima només servia per atipar vagos (n'he fet una reducció molt simplista per evitar allargar-me encara més). Jo segueixo pensant que si l'Estat que tant ens colla no compleix amb els mínims als que s'ha compromès (feina digna, habitatge digne, sanitat general, educació gratuïta) ha de donar la compensació econòmica a tothom -aturats, vells, infants- perquè puguin viure en condicions mínimes de dignitat.

Només una persona que no hagi de patir per saber on dormir, per tenir alimentació correcte, per tenir l'assistència sanitària mínima i l'educació dels fills coberta, pot pensar en tornar a la "societat" allò que la societat li dóna. Qui se sent abandonat, per cobrir aquelles necessitats mínimes humanes, no troba altra sortida que delinquir.

I qui no vulgui veure aquesta realitat, és que no té ningú proper desesperat...

(continuarà...)

editat el 13 del 11, a les 12:43

El post més llarg del món no ho seria si a més no pogués incloure el vídeo més llarg del món.

No. Aquest no serà el post més llarg del món i el vídeo que enllaçaré tampoc ho serà. Quan l'he vist a ca la Núria Sagués, al seu blog A peu coix, li he deixat aquest comentari:

"Gràcies. Aquest document és impressionant. Hauria de ser matèria d'estudi obligat a les escoles, a les universitats... Caldria que les biblioteques el difonguessin, i les associacions de veïns el discutissin.

Només conscients de la manipulació es pot fer alguna cosa contra la especulació i el consumisme salvatge.

Només amb consciència, podem canviar la forma de pensar de la gent. Una forma de pensar i de consumir, la actual, que ens porta a considerar als altres com a objectes obsolets."

És un documental d'una hora i quasi vint-i-tres minuts. Parla de la obsolescència programada. No només del concepte. Ja em sembla prou greu que els fabricants de productes de consum determinin la vida útil d'una mercaderia en benefici només del guany econòmic. Però encara em sembla més greu que no es valori la conseqüència que té, sobre la salut, el medi ambient i l'economia per a països receptors de les deixalles industrials del primer món. I el més greu de tot: domesticar els consumidors a acceptar la obsolescència, es adormir la consciència emocional. Primer vers els productes, i després cap a les persones. Qui interioritza que "tot" té una vida útil, pot fàcilment traslladar aquesta creença cap a les relacions socials, personals i professionals. Resultat? tothom pot entendre que no val la pena fer res per arreglar res. Si no funciona, es llença.

Això també ho traduirem a les persones? Les que no funcionin, les llençarem?

altètica?

2011-11-12T12:15:00.000+01:00

Sí, no hi ha cap dubte i un munt senyals de prohibit aparcar ho confirmen. Demà al matí hi haurà a Salt una cursa altètica. Així que qui s'ho vulgui passar teta, ja sap on ha de venir.

Ara tinc curiositat per saber quins premis donaran i en quines categories...

mailsdeivis

2011-11-11T23:53:00.001+01:00

It Never Entred My Mind. Miles davis

...

5005

2011-11-09T21:37:00.000+01:00

Feia molts dies que no m'aturava a escoltar música. Sentir-la no és escoltar-la. Durant molts anys vaig pensar que era inconcebible no pensar la meva vida sense una música associada. Ara, va a estones. O a setmanes o a mesos. Avui, potser perquè vaig més cansat que altres dies, m'he aturat i he escoltat música.

Ben Webster. Solitude.

una lluna en cinc

2011-11-09T01:08:00.000+01:00

en cinc-cents metres...

direcció oest-est, quarts de sis de la tarda;

a vista d'ull la lluna era rodona quasi plena. A vista d'òptica no hi és.

Estava fent-li un comentari impulsiu+compulsiu a la zel, fa poca o molta estona.

Me n'en anava de l'olla.

Li deia que sí, però que no. I quasi he estat a punt de passar la fina línia roja.

Molt resumit li deia que som molts que estem emprenyats però que si tant emprenyats estem perquè no tirem pel dret i fem la pròpia economia "a part" del que diuen les lleis.

Després o metres, he sentit l'alegria de saber que hi ha professionals que donen suport a canvi de la voluntat. Ho he sentit de primera mà i m'ha donat escalforeta.

He no enviat el comentari que tenia a mig fer perquè he pensat que no sóc ningú per parlotejar sobre què ha de fer o no fer qui es troba ara a l'atur. I no sóc ningú perquè jo tinc la sort de cobrar cada final de mes.

Tinc molt present encara quan les he passat molt més magres. I com de difícil era -i és- sobreviure.

Però del comentari que anava a deixar no em quedaré dins la conclusió que per coherència he d'aplicar: si em retallen, jo també els hi retallo.

Si l'estat que fa tants anys que incompleix el seu pacte amb mi no donant-me les possibilitats d'una vida digna, a sobre em retalla prestacions... tinc tot el dret en legítima correspondència de buscar totes les trampes legals per no aportar els meus diners i retallar les meves aportacions a l'estat, com a poc, en el mateix percentatge que em neguen.

Senyors i senyores... vostès faran el que creuran més just. Però jo, em considero legitimat a trobar totes les trampes per no pagar més impostos per serveis que no em donen.

Com que no puc no deixar de pagar del sou oficial, des de demà monto una empresa no declarada i tot anirà trinco+tranco.

Amarillo el submarino es, amarillo es, amarillo es...

mustangs.

temos esse tempo

2011-11-07T21:46:00.001+01:00

paciência. lenine

La vida accelerada de bon matí quan el cos demana suau, suau. Les paraules que semblen sortir de boques conegudes i que no arriben a la oïda perquè un mur invisible tanca una closca impermeable. I somrius com si sabessis què diuen i penses que si les haguessis sentit les hauries oblidat tan de pressa o més que sense haver-les sentit.

Un cafè o alguna cosa semblant damunt una taula i sense saber com trobar-te escoltant les paraules diàlisi, diabetis, i ser conscient que sí que les sents i meravellar-te de l'empenta i de les ganes d'algú que pensa fer un viatge transoceànic tot i saber que ha de quadrar horaris a la perfecció i atenció mèdica emparaulada i córrer el risc. Per veure, potser per darrer cop, dues boques compartint un somriure.

"...A gente espera do mundo
E o mundo espera de nós..."

Pensar que els dies són els que són, amb aquells horaris i aquelles feines tan rutinàries. Que són així perquè cal que ho siguin i perquè si no ho fossin, potser no sabríem apreciar de la mateixa manera les vacances de dos dies.

I pensar encara, que aprenem cada dia de les carícies i de les absències. Que fa falta molta empenta per viure les rutines i acabar cansat a la nit, amb un somriure o sense, amb un dia més i un de menys, aprenent la paciència i la paciência...

"Um pouco mais de alma
Eu sei, a vida não para
A vida não para..."

i una mica d'alegria que papalloneja al voltant del cor, dels llavis i de les parpelles.

mig jo

2011-11-06T20:17:00.000+01:00

el cabaret galàctic. sisa

Qui sóc? kisok, kisok, kisok, kisok... sona com a cavalcada de cavall petit, o de quiso menut.

Aquest cap de setmana parlàvem de les persones, de com són en directe. Persones que "hem conegut" enllaunades o envinilades i que potser imaginem -i potser no- amb la vida solucionada, sense problemes per mantenir una imatge que si no és de grandiloqüència ens podria decebre si no anéssim amb les orelles obertes, els ulls espectants i el cap disposat a entendre i a compartir una estona de generositat regalada.

Deixo aquí per poder recordar-ho algun dia, una camisa a joc amb unes sabates que feien percussió (no sé si taronges o vermelles), un home amb una guitarra a les mans, amb una orquestra a la boca i amb un món al cap. També, amb un somriure sincer quan se'n va adonar que hi havia connexió amb la gent.

Deixo també la sorpresa d'una habitació llogada que havia de tenir un llit de matrimoni i que va resultar una suite amb quatre llits i un lavabo amb parets blanques i adornos blaus, molt ben equipada.

Una vila amable. On dos cops hem estat amb excusa i que potser no ens caldrà excusa -qui sap- per tornar-hi.

Un cap i casal sempre refugi.

Torno al principi, ara que sóc a casa. No sabia què fer amb la barba. Portar barba permet fer massatges que no es poden fer de cap altra manera. Portar barba a mitges permet fer massatges a mitges que tampoc es poden fer d'altra manera.

Veient-me, he recordat allò que explicava un gurú de la publicitat que sembla ser que una empresa d'aquestes tan conegudes de ganivetes d'afaitar obligava els seus treballadors mascles a afaitar-se cada dia mitja cara amb les ganivetes pròpies i l'altra mitja amb les de la competència. Total... perquè?

I torno encara al principi. La imatge que donem. Escrivim a una pantalla. Alguns i algunes inventen, o ho proven, personatges que els alliberin del quefer diari. Altres en diuen creació literària. Alguns ho justifiquen buscant un esperat èxit. La majoria dels que he conegut som tan poc creatius que només sabem escriure allò que vivim, pensem i sentim. Però ni fent-ho així, només queda aquí un reflex del que som, pensem i sentim. La meitat? potser ni això... Segurament la meitat de la meitat de la meitat... i encara aquesta part que queda és interpretable.

Els personatges "públics", els que surten als mitjans de comunicació, els que "viuen" o basen en part els seus ingressos econòmics en la seva imatge pública, tenen i saben -o no- les normes que els poden afavorir. Els que no busquem cap mena de trascendència pública, podem triar en qualsevol cas, desaparèixer. O fer no cas de la percepció aliena.

Si és que aquesta percepció no ens afecta.

Avui m'han dit que si tingués els ulls blaus aniria sempre amb els ulls oberts de bat a bat.

M'he mirat després de mig afaitar-me.

I m'ha semblat que una meitat de mi, té el ulls blaus.

Segurament, la meva meitat menys real. Com la de cuiner, la de poeta, la d'escritor, la de dibuixador, la de follador, la de treballador, la de gat, la de sadam, la sidim, la de pelat i la de pelut.

No hi fa res. Sempre seré a temps de buscar feina de cambrer romàntic, i cremar els diners.

compromís

2011-11-04T01:05:00.001+01:00

Estem fent un treball en grup. Som 3+2 que no ens coneixíem de res. Vam tenir un primer intercanvi d'opinions i una posada en escena. Vam acordar el tema del treball i les normes mínimes i bàsiques per poder treballar.

Fa unes setmanes que ens anem coneixent i que anem avançant en la feina. I en la coneixença virtual.

Vam fer un compromís de feina. Penso que tots, en la mesura que podem, el respectem i ens respectem.

Vam decidir que si algú havia d'estar més de dos dies sense connectar, que avisaria. Qui ha hagut d'estar-hi ho ha fet. Hi ha tornat amb empenta per no perdre el tren.

Jo avui/ahir també els he avisat. He avançat feina per no trobar-ne tanta quan torni. En trobaré, n'estic segur. Però estaré content de retrobar-los i retrobar-les, tant diferents com som tots. I amb tantes ganes, tots, de fer-ho bé. D'aprendre alguna cosa.

Tot està bé?

2011-11-02T20:02:00.001+01:00

that's all right mama. bob dylan and jonhy cash

Ahir a quarts de dues de la matinada, ja al llit, rebo un sms després d'afirmar tres cops que jo no tenia uns papers que em reclamaven: "mira-ho bé, segur que són al cotxe".

No tenia humor d'anar fins el cotxe perquè estava segur que els papers havien tornat en una funda de plàstic. Aquest matí a les sis i poc he contestat que no, que no els tenia. I han insistit al cap de pocs minuts: "mira-ho que segur que els tens".

Hi ha qui dorm tant poc com jo...

Mentre anava a la feina escoltava les repetitives notícies que després he llegit a Vilaweb. M'ha agradat l'editorial que ha fet Vicent Partal. I després he llegit en altres mitjans el contrasentit de la caiguda de les borses per l'anunci d'un referèndum: democràcia i mercats no poden conviure? Perquè els diners tenen tanta por de què parli el poble?

A les vuit he començat un altre dia simfònic. Mentre anava d'una banda a una altra, he recordat Argentina. No va ser Argentina, una nació rica i pròspera, que fa uns anys va estar a punt de fer suspensió de pagaments. No estaven en la situació més crítica del món? Potser m'ha vingut al cap perquè crec que darrerament hi ha hagut eleccions i alguna cosa de refiló devia sentir. Però què ha passat amb aquell deute, amb aquella gent que veia que els bancs no tenien diners per donar-los?

No hi entenc d'economia. Sí que tinc la sensació que fa massa anys que els polítics combreguen amb rodes de molí i han justificat l'euro, la globalització, el neolliberalisme, la injustícia social, i la seva incompetència amb els mateixos patrons: no hi ha cap sortida millor.

Jo diria que no s'han atrevit, cap dels que hi ha a primera línia, a buscar una alternativa. Les coses es poden fer d'una altra manera. I igual que es va entrar a la Unió Econòmica Europea se'n pot sortir. I igual que es va entrar a l'OTAN, ens en podem anar. Perquè no és o això o res. Potser Grècia decidirà o no. Potser Espanya serà sobirana o no.

Després d'anys de sentir a nacionalistes i independentistes catalans el discurs de Catalunya pot ser un estat europeu, em pregunto si no seria millor plantejar-nos i plantejar als territoris de llengua catalana si voldríem o no, ser un estat o no, i ser-ho independentment d'Europa. Potser seria més fàcil i més barat que un corredor mediterrani -que tornarà a trinxar el territori- establir corredors de comerç, de cultura i d'amistat via marítima. I fer els tractats que calguessin amb qui segur ens rebria amb els braços oberts.

Però no passa res. No hi entenc d'economia. I si aquí féssim referèndums, l'escenari que tenim tampoc canviaria gaire perquè... tot està bé. O així ho deu semblar a la majoria.

(re-editat a les 23:57)

me n'he descuidat; a les 8 i poc del matí he rebut el darrer sms: "els papers eren a casa".

Tant soroll per no res...

i la temptació tenia nom de poma

2011-11-01T23:51:00.000+01:00

poma amb sucre cuita en el seu suc

pastissets de poma abans d'enfornar

pastissets de poma passats pel forn

La cuina que tinc és molt velleta. Fa el seu servei però no té un forn d'aquests que hi ha ara que poden regular temperatures dalt i baix, ni el gratinador gratina uniforme. Si uns s'han torrat massa i els altres han quedat al punt just, però, no és culpa del forn. Jo tenia el cap a una altra banda i no he girat la safata quan ho havia de fer.

Però només n'han quedat quatre. I perquè hem consensuat guardar-los per dijous.

Ara els gatets ja deuen dormir a la seva altra casa. Demà dimecres/dilluns i sant tornem-hi que no ha estat res. Tornarem a ser quasi tots a la feina però em tocarà estar quasi tot el matí amunt i avall amb el cotxe. Perquè el quasi que faltarà serà el que hauré de substituir.

Farem el que podrem i potser una mica més. Però ara toca descansar. I pensar en la temptació que no viu a dalt, viu a baix.

ocells simfònics

2011-11-01T00:44:00.000+01:00

cirrus minur. pink floyd.

06:07

aquest matí no fa fred. tots els ocells estan desperts.

tinc temps d'afaitar-me el coll, de pensar si afaitar les galtes; em cremo una berrugueta sota l'ull dret i quasi a l'instant observo aquell tros de mi convertir-se en un bocí insensible de pell morta, blanca, passat.

m'escolto la pell hidratada i quasi faig tard.

07:40

aparco. Veig l'altre Toni que m'espera. Em saluda amb un "un, dos, tres... i una picada d'ull". Li demano, tu que tens bon paladar... tasta'n una. Obro el tuper. La olora. Fa un mos.

-És diferent... no et sabria dir...

07:54

Tot a punt. Continuum. Cada cop que m'aixeco per fer un comentari a qui no tinc a la vista he de tornar a lloc perquè una trucada o algú presencial es presenta. No tinc temps d'aborrir-me. No tinc temps ni d'obrir el correu.

10:03

El cap les tasta. Les ensuma. Li recorda alguna cosa àrab. Descobreix el curry.

12:05

L'Àstrid, de informàtica, la que tasta la darrera que queda, en treu l'entrellat... formatge? no pot ser... galetes de formatge?

Perquè no? Em va semblar una bona pensada. Galetes de crema de formatge de cabra amb curry i gingebre. Perquè no sempre tot ha de ser igual que sempre. Perquè no sempre tot és el que sembla.

15:07

S'acaba una jornada que havia de ser tranquil·la.

Al lloc que m'ha tocat avui, he fet un descans de 10 minuts. La resta, una simfonia de no parar, que ja va bé.

Tarda i nit.

Rentadora, estenedora, uocora, escombradora... a les set he recordat que estaria bé dinar. Però he pensat que millor fer un berenar/dinar/sopar. Posar-me al dia de la UOC. Rebre resposta de demà. Sentir la pell i la carn a prop. Buscar quin sostre ens pot acollir una nit. Sentir -o no sentir- que els ocells van a dormir. Somriure. Sentir el cansament del cos i de l'esquena. Mossegar natges, esquenes, costats, clatells i colls. Tornar a somriure. Ni que els ocells faci estona que dormen. I amb ells, la simfonia.

de forats i de sants

2011-10-31T19:09:00.002+01:00

Aquest matí, quan m'he llevat, he pensat que ja anava sent hora d'endreçar els texans d'estiu. He mirat a l'armari i he vist els texans que algun dia, en els seus inicis, van ser negres. He pensat que no hi cabria però, oh sorpresa! em van igual que l'any passat. El problema és que comencen a estar tant gastats de tot arreu que quan me'ls posava he pensat que no arribaria a migdia sense trencar un entrecuix que comença a transparentar.

Quants anys fa que els tinc? Sis? set? No ho sabria dir.

A la feina, a mig matí, la tècnica de difusió que venia tot darrera meu pel passadís m'ha deixat anar: "tens un forat al cul..."

-Dona... i tu també, no? Mal aniria que no en tinguéssim...! Ah... que ho dius pels pantalons...? No, no... no és un forat al cul, és un forat a la butxaca del cul.

La tècnica de difusió, que tant cuida la llengua per escrit, de vegades té ramalassos d'aquests en la oral. Sembla una santeta però no sé...

Aguantaré mentre pugui amb el forat al cul perquè aquest mes no crec que em pugui permetre comprar uns pantalons. Què valen uns pantalons? I què costen? La darrera vegada que me'n vaig comprar uns encara anaven en pessetes i, al canvi, crec que em van costar uns 30 o 40 euros.

Ara els pantalons reposen de mi sobre el llit on dormo i on ahir vaig fer una migdiada. Va ser una migdiada de somiar. Vaig somiar la mare. Ella s'acabava de dutxar i jo li preguntava què havíem de fer amb la taca d'humitat del sostre, de si valia la pena fer manteniments. Ella encara tenia l'esquena i el cul humits de sortir de la dutxa i mentre li preguntava, li passava una tovallola per eixugar-la. Recordo que la vaig veure d'esquena tota l'estona mentre parlàvem. Recordo la sensació que ella donava per fet que s'havia de fer el manteniment, encara que ens quedés poc temps de ser a la casa. Va ser un somni molt tranquil, molt poc angoixant. Tenint en compte que aviat farà quatre anys que la mare és morta.

Demà és tot sants. Potser "tots sants"? És tradició en dies com avui, anar als cementiris a arreglar i netejar les tombes, perquè demà que és dia de visita els visitants ho trobin tot net i endreçat. No sóc gaire de tradicions i tampoc d'aquesta. Els meus morts, els que m'estimo, els visito tot sovint quan els recordo i/o quan em criden. O quan venen ells a visitar-me. Pago, no sé perquè, una pòlissa de l'Ocaso perquè si palmo l'enterrament surti gratis o barat i perquè posin el meu vestit humà al mateix forat on hi ha el pare i la mare. Segurament que ho faig més per no deixar encara més maldecaps als que em sobrevisquin.

Demà seria un dia com tants d'altres si no fos que no caldrà anar a treballar. No tinc cap altar a casa, com fan a Cambodja, perquè els esperits de la casa estiguin contents, es quedin i no deixin de protegir-me. Les imatges de sants i santes que hi havia quan vaig arribar són al garatge en prestatgeries. Penso en els forats que tinc més propers. I en qui té més paciència, amb mi, que un sant. I tiro pel dret i estreno el dia a mitja tarda. Que tots som sants i santes mentre no es demostri el contrari.

tots els buits són vuits infinits

2011-10-30T21:11:00.001+01:00

tots els buits del món. Pau Vallvé

Ja fa molts mesos em vaig començar a qüestionar si tot el que és vendible és menjable i sense mesura. Em vaig preocupar pels mesos que Fukushima ha estat vessant radioactivitat al mar i per com "controlem" molt poc d'on procedeix el peix que trobem a mercats, o com a producte congelat o manipulat (precuinats).

Al cap d'unes setmanes va sortir als media una notícia oficial sobre els nivells de contaminació per mercuri dels grans peixos blaus -peix espasa, tonyina- i la recomanació oficial que les dones embarassades i els menors de tres anys no en consumissin.

Tant la radioactivitat com els metalls pesants no tenen un efecte immediat: s'acumulen. Les autoritats sanitàries tenen estudis fets de quin és el límit "acceptable" de contaminació d'acord amb els barems normals de consum d'un ciutadà mitjà.

Quasi cada vegada que he parlat d'aquest tema em diuen... "sí, però llavors no podríem menjar res i d'alguna cosa s'ha de morir".

Penso que saber que determinats aliments són potencialment perillosos consumits "en excés" és la primera mesura per evitar-ne aquest consum excessiu. És la meva opinió i provo, de vegades amb més fortuna i d'altres no tant, de ser coherent.

Però i el que no sabem?

Per motius acadèmics estic buscant informació sobre la soja. Em cridava l'atenció la proliferació d'aquest producte en aquests darrers anys. Sol (tofu, llet de soja) o bé com a complement d'elaborats (iogurts, batuts, etc).

He trobat opinions de les que quasi es podria pensar que és un menjar miracle, però d'altres que opinen tot el contrari.

Un podria pensar que en base a aquestes informacions es podria arribar a la mateixa conclusió a què vaig arribar amb el peix, el marisc, algunes carns, etc. Però em segueix preocupant el que no sabem. I és, per exemple, que la pràctica totalitat de soja que importa espanya (per valor de 83.000 milions de pessetes el 1981, German Granda y Alberto Orlandi: Complejo de la soja, contexto internacional y en España. 1984) es destina a la producció de pinsos per alimentar boví, porcí i aviram.

Llavors... mengem poca soja o en mengem massa? Perquè tot s'acaba acumulant.

Em preocupa que no es dóni prou informació. I que la que es dóni sigui parcial. Al final, el vuit de la ignorància pot tornar-se infinit.

Per a més informació:
-las isoflavonas de soja se desinflan...
-el mateix tema a Eroski consumer...
-la guerra de la soja (RTVE)
-quién debe a quién

ganes

2011-10-30T13:03:00.000+01:00

Avui no tinc ganes d'estudiar i ho he de fer; no tinc ganes de netejar i també ho he de fer. Tinc ganes de fumar i no ho he de fer. Potser serà millor menjar qualsevol cosa en hora estranya, i deixar que les ganes i no ganes es consumeixin al sofà.

somiar

2011-10-29T21:08:00.001+02:00

fotografia agafada de cibermitanios

"el món és a les mans d'aquell que tenen el coratge de somiar,

i de córrer el risc de viure els seus somnis"

paulo coelho.

No crec que vulgui tenir el món a les meves mans. Però si que vull córrer el risc d'equivocar-me si això em fa sentir millor i aprenc alguna cosa.

galetes, colors, sabors

2011-10-28T17:33:00.000+02:00

dijous, 27 d'octubre

De les galetes que va fer el gatet petit -en pere- el darrer cap de setmana, en van quedar algunes sense menjar.

De la darrera vegada que vaig dur a la feina galetes fetes a casa ja fa alguns mesos. Alguna companya, de tant en tant, em demana quan en tornaré a portar. Ahir en vaig portar sis. Les que quedaven del capde. Les vam esquarterar perquè poguessin tastar-les els companys i companyes que més aprecio. Durant l'esquarterament, van aparèixer altres companyes de feina. Se les van mirar en dits i boca d'altres. Les havien tastat la primera vegada i van reclamar-ne la recepta.

Aquesta tarda hauria fet una migdiada després d'anar a buscar els gatets. Ahir em vaig adormir sense adonar-me'n. Molt d'hora. I em vaig despertar quan el cos ja en tenia prou de llit solitari.

He anat a Bescanó i estava caient tota l'aigua del món. M'he aturat davant una botiga del carrer major per recollir les bosses del roba dels nens i no he pogut baixar del cotxe perquè hi havia dos pams d'aigua sobre la vorera. He anat a l'escola a buscar-los. No han pogut sortir per la porta de davant perquè hi havia tres pans d'aigua i han hagut de sortir dels barracons per darrera. I encara sort que hi havia sortida alternativa.

No he fet migdiada conscient de voler fer feina i, sobretot, conscient de voler arribar al llit amb ganes i necessitat de dormir. I quan els gatets han acabat els deures, he netejat el marbre i he preparat els ingredients, les eines i les ganes.He pensat que faria un post, que no llegiran els de la feina, però que em serviria per fer demà un copy-paste i enviar-los la recepta que fa temps que em demanen.

Recepta de galetes de gingebre.

Ingredients:
100 grams de mantega tova.
200 grams de farina.
100 grams de sucre.
1 sobre de lllevat (opcional)
1 culleradeta de gingebre.
1 culleredata de canyella.
1 ou.
1 molt d'amor o de carinyo.

Estris:
1 corró o alternativament una ampolla.
1 motllo si es volen fer formes o un ganivet.
1 superfície neta on treballar.
1 safata de forn i 1 forn.

Introducció.

Per fer galetes el que és essencial és disposar de greix (sigui mantenga o oli), de sucre, i de farina. Amb això n'hi ha prou.

El que fa que unes galetes siguin diferents d'unes altres és el que hi afegim de més a més.

Per mi, l'ingredient amorós és el que les fa diferenciables, personificables i úniques.

Tècnica (o com fer-les)

Mentre es preparen els ingredients, es posa el forn a escalfar (150-160 graus celsius). Les galetes que he fet avui porten la mantega barrejada amb el sucre a cop de forquilla. Els hi he afegit la cullerada de gingebre i la de canyella. He anat mesclant. A un plat a part, he batut l'ou com si fos per truita. L'he incorporat a la primera mescla. I he seguit barrejant com si batés per fer truita -el mateix moviment- però més lentament.

Al marbre, hi he posat la farina i el llevat. He mesclat amb les mans, prèviament enfarinades. He incorporat la barreja anterior. I he seguit mesclant. La massa ha de quedar prou consistent per formar una bola que es pugui estirar amb el corró, però no tant seca com perquè s'esquerdi. Si s'esquerda, cal afegir-hi una mica d'algun líquid, que pot ser llet o aigua. Això sol passar quan no s'hi posa ou. Avui, però, amb l'ou no ha fet falta afegir-hi res més.Quan la donem per bona, la estirem amb el corró. Si no tenim corró, ho podem fer amb una ampolla. En qualsevol cas, l'estri per estirar-la l'haurem d'enfarinar perquè no s'ens hi enganxi la pasta. Cal procurar que ens quedi amb un gruix uniforme, d'aproximadament mig centímetre o una mica menys. Es tallen les galetes amb ganivet o, si en tens, amb un motllo (jo en faig servir uns dels nens que eren per fer formes amb plastilina).

La safata de forn la he vestit amb paper d'alumini que he pintat amb una mica de mantega perquè no s'enganxin les galetes un cop cuites.Es posen les galetes al forn entre 10 i 15 minuts. El temps de cocció depèn del gruix de les galetes. Cal vigilar que no es cremin.

Es treuen, es deixen reposar uns minuts que es refredin i ja es poden menjar.L'amor cal posar-lo a petites dosis -per no empaxar ningú- però continuadament. Si us deixeu l'amor a la butxaca, segur que no quedaran tant bones.

Ah... aquestes també portaven una mica de cacao, però no pell de llimona.

amb el cor a la mà.

divendres, 28 d'octubre

penso en la gran sort que he tingut en aquesta vida; en els moments més difícils també vaig tenir molta sort. Si penso només en mi, em sembla que ja em podria morir i suposant que existeixi alguna mena de consciència després de la mort -cosa en la qual no crec- podria considerar-me un mort satisfet de la vida viscuda.

Ahir el gatet petit va treure el tema de la fidelitat.

Ell me l'exposava amb la premisa de la parella estable i des del punt de vista sexual. Li vaig preguntar si no pensava que compartir carinyo i ganes amb una altra persona que no sigui la parella estable, encara que no hi hagi sexe, era infidelitat?

Es va quedar dubtant.

Li vaig explicar el que jo penso.

Ens va quedar clar que la majoria de persones opten pel matrimoni però que n'hi ha moltes també que decideixen també no casar-se.

Quan un es casa, promet per sempre tot un seguit de coses. Entre aquestes coses que promet, que són moltes, diu que mai no se'n anirà amb algú altre. I si ho fa, trenca la promesa i es torna infidel. Hi hagi sexe o no.

Em va dir... jo tampoc em casaré mai.

Encara queda molta vida i pots canviar de pensament. Res no t'ho impedirà.

Em sento molt més a gust amb ells aquests darrers dies. Hi estic dedicant més hores conscients. Comencen a despertar del son dels infants. Jo també desperto del son de la maduresa immadura. Aquella migdiada egoista dels grans. Tants maldecaps per resoldre cada dia: mantenir un cert ordre i neteja de la casa, vigilar la roba que queda petita, anar a comprar amb previsió d'una setmana, provar d'arribar a final de mes sense números vermells, resoldre els problemes de la feina, buscar alguna satisfacció emocional personal, respirar...

El meu amor més amor, el meu amor petit, el meu amor immens, em dóna molt. Tinc la sort que no espera massa. La feina, que encara dura, també em dóna satisfaccions i problemes. I els estudis, també.

Voldria més, sí. Voldria molt més.

Però a estones, m'aturo i em recordo que estic content de poder viure, de tenir la sort de poder viure, amb el cor a la mà. I de poder, quan convé, menjar-me'l.

de la nostra llengua, de sentir, de pensar

2011-10-26T20:29:00.000+02:00

"m'agrada la llengua, amb tots els matisos, amb tant per aprendre..."

Ho vaig penjar fa anys i ho he mantingut a la barra lateral. Potser hauria d'haver dit "m'agraden les llengües" però en aquell moment pensava en la meva. Me-va. Me va...

Em ve al cap aquell dubte que mai he aclarit de si una obra la he de valorar pel que em diu, pel que em fa sentir, o pel que sé de qui l'ha creat. Me va, de Júlio Iglesias, la puc subscriure. La lletra. I la música és enganxadora. Si penso en el intèrpret, sento antipatia. És un malparit? No ho sé, no el conec. Quan era personatge de qui se'n reproduïa cada comentari a qualsevol revista em semblava molt llunyà al que jo pensava i sentia.

Qui m'hagi seguit, sap que tinc debilitat per Sabina. Potser perquè en molts dels seus versos m'hi he sentit identificat. Tampoc no el conec. Tampoc m'agraden algunes opinions que he llegit o he sentit del que pensa.He posat dos exemples d'autors que no son catalans. Que no han creat en català. Podria haver posat exemples d'artistes amb qui he sentit proximitat -empatia?- que han fet producció en anglès o en francès. Què en sé d'ells? I si en sabés més... què en pensaria?Com que no els conec, ni els uns ni els altres, només puc fer cas de les emocions que em provoquen les seves obres.

Però no en faig prou. Si una cosa, una obra, m'emociona... vull saber què hi ha darrera. No en faig prou amb l'aparador.Ja he fet la meva tria. Bo, si m'agrada d'entrada. Però cercar una mica més.

En aquesta cerca, he trobat una web que m'ha agradat. És un altre tema. Qui em llegeix ja sap que salto com un gat enjogassat.

N'hi ha prou que un mitjà de comunicació et caigui be perquè et diu el que vols llegir? Doncs potser tampoc.

Media.cat m'ajuda a saber i cercar una mica més.

De la nostra llengua... ahir estava buscant informació científica. Temes: alimentació i salut. En algun moment acabat en 7 -segurament- vaig declinar cap al tosí-tor. No tot és tant evident a internet. Estic diferenciant entre el silenci documental i la fressa documental. Hi ha mecanismes per trobar informació que no són evidents. Quan en sabré més, els explicaré. Però vaig trobar una joia: l'Àngels Massip i Bonet va fer una tesi doctoral sobre el tortosí. M'agrada la llengua. I no sé res de l'Àngels. Però m'encanta com sona.

nonempabé o sí

2011-10-25T00:19:00.003+02:00

les fulles fan d'ocells. anímic.

hem sortit de casa a les 7 i dis7; quan arribàvem a la pilastra ha començat a ploure. Després ha anat i parat i tornat i parat i obert clarianes. M'han deixat vint eurus per esperar a cobrar i per comprar quatre mínims per subsistir. Qui me'ls ha deixat va més mancada que jo però avui podia. I el dia ha passat com si entre el fum de l'herba anés creixent una tonada que es repetia, monòtona i alegre, vital sense manar pressa. I he anat i tornat a visitar els arxius de la CIA, sí... els de la central d'intel·ligència americana que són públics i notoris i que objectivament no són tant perniciosos com podrien semblar, si més no els que fan públics. I ha començat a ploure cap a les 7 i encara no ha parat i fa ganes de posar-se al llit. Però havia d'enllestir feina que les PAC no són pac de broma, i esperava que interactuessin quatre companys abans de les onze de la nit però només la companya d'alcúdia ha acudit a actuar. He anat a buscar la calor de la paraula. La he trobat, tot que cansada. Uns dies la puc vestir, ensalivada o respirant-la justet enjogassada. De dies i de nits pot vestir-me o no; és la lluna i el temps i les sentades les que ens fan bones i males passades. Plou i cau la nit, plegada o desplegada. Els sentiments fan de cargols lliscant pels marges. I jo entrego aquesta PAC, sense fum, sense marge. Endinsat en un soroll de fulles que ja no fan d'ocells. Que només poden fer de jaç o de manta.

A moments anem bé. I a moments veiem la vida amb ulls petits, que ens tornen la realitat en la seva justa mesura: la meravellosa calma de la bassa d'oli espurnejant per tumultuoses necessitats epidèrmiques o vitals. I sí. Demà, serà un altre dia. Un dia nou de trinca per tornar a estrenar.

Viatges aquí i allí

2011-10-24T21:01:00.003+02:00

Fa vint anys tenia moltes ganes de veure món. Pensava que tenia tota la vida per fer i pensava en fer-la viatjant. Venia de viatjar i d'emancipar-me i tornava a Girona quasi com una derrota però també com un temps de reposar, d'agafar forces per tornar a marxar.

Menteixo sense voler: la memòria és traïdora; això que explicava va passar fa trenta anys. I els deu següents em vaig buscar la vida, la vaig perdre un parell de vegades, vaig magatzemar coneixences i experiències, i viatges guapos i d'altres de no tant i revistes de viatges. No vaig saber trobar cap brújula encara que diuen que totes marquen el nord.

Sembla -em sembla- que tota la vida hem tingut accés a internet, a google, a la wikipèdia. Que des de sempre tot, a nivell d'informació, era fàcil i accessible.

Aquest capde hem fet endreça i he tret un munt de revistes i guies de viatge del moble del menjador. Hem fet lloc per a l'enciclopèdia i pels diccionaris, que sí que utilitzem. Me n'he adonat que és important pels meus fills que els hi expliqui com fer anar els llibres. No tant pels llibres en ells mateixos, que també, com per poder-los transmetre les meves certeses i incerteses. Per aprendre els mecanismes de cerca quan una cosa no la trobes a la primera.

Pregunta de deures de català: gentilici de qui és de Sardenya.

"-sardenyer, sardenyès?"

busquem Sardenya... guaita! l'enciclopèdia que ho sap tot, no ens diu com es diuen els que diuen que hi viuen. Va... busquem abans i després...

A casa, els gatets saben fer anar la wiki amb agilitat. Imagino que tant com la majoria de nens i nenes de la seva edat. I ho saben fer sols (només em pregunten quatre collonades tècniques quan s'encallen manipulant imatges o quan els hi falla el correu). Però buscar informació no és només acceptar la primera que trobes. Ni donar-la per bona.

Cal aprendre a triar, a buscar més enllà del primer resultat, a saber que hi ha més informacions i que no tot sempre és fàcil i a la primera. Adobar el criteri. I adobar les relacions personals, el saber demanar, el saber acceptar.

Em pregunten què sabia jo de Libia.

Les meves referències i fonts d'informació de i sobre Libia eren de quan les meves amistats polítiques eren predominantment de l'esquerra extraparlamentària. En aquells anys, Gadafi lluitava contra l'imperialisme ianqui. Ras i curt. Un heroi com Fidel que anaven contracorrent. El que per alguns era donar ales al terrorisme, per altres era defensar que hi podia haver un altre model. I que sense aquest pes a la balança, l'imperialisme hauria estat, de bó, arrassador.

Han passat els anys. Tinc la meva opinió de la política casolana, de la nacional, de la internacional. No en solo parlar gaire perquè trobo que cap pes tinc a les balances i tampoc m'agraden les discussions estèrils.

Dedico aquest darrer període de la meva vida, el més recent vull dir, a estudiar com es classifica la informació; a estudiar quines són les fonts d'informació que s'utilitzen... a saber qui les utilitza i com. Em sobta que més enllà de la informació primària i primera, hi ha molta més informació que queda invisible dins sant google.

Ens podem quedar amb els primers resultats de la cerca o aprendre a usar altres mecanismes. Tinc ganes d'adobar el meu criteri i, quan en sàpiga, fer-lo saber a qui el vulgui conèixer.

doncs la vida

2011-10-23T21:32:00.001+02:00

quan ha sortit de la dutxa m'ha cridat des del sofà:

-tens una altra manta?

les dues, de viatge, que tenim a casa ja les tenia a sobre; el termòmetre diu que trenta-set i mig i després d'una torrada amb oli i sal, quatre centímetres d'apiretal.

Penso en com ens afecta el temps; el que tenim i el que no. En com afecta el temps que tenim i que no a altres.

M'he inventat i no en sé. Suposo que en puc aprendre però no sé si ho vull. Massa dies de fi de mes em trastoquen i massa voler ser el que cal, també. Tornem-hi a dragons khans...

mentres, la vida fa la seva.

color galeta

2011-10-22T20:34:00.002+02:00

"... color galleta.
-i quin és el color galleta?
-dígue-li que jo a l'estiu em poso de color galeta...
...
-diu que quan vingue l'estiu se't minjarem... quin empatx! després vé el mal de panxa..."

Arreglar la canonada altre cop.

"-però ens hem estalviat un mecànic, eh?
-m'ha agradat molt més que m'ajudés el meu fill... i ens en hem sortit!"

Buscar bantús, zulús, beduïns, massais... per fer deures de català. Fer-ho amb l'enciclopèdia i sense tocar l'ordinador. Aprofitar per posar enciclopèdies i diccionaris al menjador que és on fem els deures. Deumenjadoré.

Pensar quina recepta portarà el cuiner per preparar per la sortida de dijous. Supervisar al cuiner fent galetes.

Pensar en la memòria. La pròpia, la de casa i la de fora. Engegar la cale. Pensar en una dona amb un mocador al cap.

Tornar a la cuina a fer el sopar, abans no comenci el partit. Ganes de ddoormmiiir.

estira i arronsa

2011-10-22T02:05:00.000+02:00

Avui el gatet gran s'ha enfadat amb mi abans de sopar a una altra casa. Ja ve de dies que tenim problemes amb actituds a l'escola, amb hàbits a casa i a fora.

Ara, aquests darrers dies els problemes són amb la llengua. I no especialment amb el castellà. Els problemes han vingut amb l'anglès.

No és una qüestió de poder, de capacitat, n'estic segur. És una qüestió de principis. O de caràcter. I jo, ni sóc mestre ni tinc eines. Només tinc, quan en tinc, carinyo i paciència. S'ha enfadat perquè "fora d'hores d'estudi" li he fet una pregunta en anglès. Li he explicat que li feia una pregunta simple, en el mateix present continuus que estudiàvem ahir. I s'ha rebotat. I m'he plantat. I s'ha enfadat. I li he explicat però ja no m'escoltava.

Després, sopant escudella que cremava li he dit: si l'agafes de la vora, no et cremaràs... es refreda abans per les voretes del plat. Ha seguit endinsant la cullera al mig. Fins que se l'ha acabat.Tant tossut... a qui retira?Si en aquests anys de provar-ho igual no me n'he sortit, és que sóc jo que ho faig malament. Demà miraré d'inventar-me. Per fer-ho diferent.

He cedit al que em demanaven el paseante i la Montse: negre sobre blanc.He agafat la primera suggerència de plantilla que em donava blogger i he perdut tots els gadgets. Per contra, tothom pot triar diferents formes de veure el blog triant a la barra de dalt. No és la definitiva. Si diumenge tinc temps, faré algun altre canvi. Però de moment, segur que es llegeix millor. Ara no tinc temps per gaire res més.

baden-baden, banyoles-banyoles

2011-10-20T01:37:00.000+02:00

Abans de vilanova i la geltrú, passarem a què el gatet petit cremi banyoles. Fa uns dies ens va arribar un email. Contesteu abans del cap de setmana! Com bon pare que sóc se'm va passar... i no va ser fins dilluns que vaig dir que sí, que el gatet no té sang a les venes, que hi té pólvora! Ara fa uns minuts m'han enviat un sms... que sí que ens esperen. Abans , uns minuts abans, he rebut un correu, que sí, que aquell capde que és un altre, podré anar a baden-baden. Qui no conegui el xiste de l'eugenio no entendrà res de res. Però és que malgrat que uropa (sí, Uropa, que la E d'economia es va fonent mica en mica) se'n vagi a la merda, tots tenim dret a sentir il·lusions i a pensar que és bonic viure i sentir. Encara que el món sembli només aquell madrid que pintaven sabina i rosario flores. Per sort, hi ha la realitat. Però per més sort, hi ha les ganes de viure.

llengua, política i sexe

2011-10-19T20:07:00.000+02:00

Fa uns dies, o potser unes nits, vaig gosar deixar un comentari al post de'n pere anomenat "la llengua de Pere Calders i altres consideracions inacabables" a provisionals.

Quan vaig veure la resposta, primer em vaig sentir com un infant renyat perquè no entenia el que el profe estava explicant. Després vaig pensar... que malament que m'explico! És ell qui no m'ha entès i per culpa meva!

Vaig estar a punt de fer una rèplica... i no vaig gosar. Perquè hi ha temes, quasi tots, dels que no en sé prou ni suficient per comentar. El mateix dia o l'endemà o vés a saber quan va anar a parar a la meva bústia un article de Gabriel Bibiloni en pdf que vaig guardar però que no venia enllaçat en origen. Avui n'he trobat un trosset. No dona (dóna? -un dels meus dubtes existencials... què hi farem) permís per reproduïr-lo però sí per enllaçar-lo. El document que em va arribar (reproduït il·legalment?) portava per títol: "Llengua, gènere i sexe". Em va semblar interessant veure els raonaments de com per voler usar un llenguatge no sexista, acabàvem confonent ous amb castanyes...

Avui, fa una estona, he llegit un post de la lingüista elitista, a qui no comento mai però que fa mesos que segueixo perquè trobo que de vegades diu coses molt interessants, al seu blog Do de llengua: "La meva primera vegada". La lingüista, oportunista a fi de bé com altres, aprofita el títol del post per obtenir visites.

Pel que explica, la seva primera vegada amb un blavero saharaui no va tenir contingut sexual, tot i que el títol ho pugui suggerir. Però m'ha agradat més la reflexió que fa de les fronteres polítiques, mentals i preconcebudes en creences que ens conviden a discutir de foteses que no pas si hagués trobat una descripció d'un encontre més o menys íntim amb do de llengua...

Escric tot això i penso en una dona (sense dubte meu existencial) i no sé si tindrà humor per palar-ne o potser no en tindré jo ara que ja ho he escrit. De vegades el que escrivim porta (ara sí, segur que no és pòrta! iujuuuuuu!) a reviure d'una altra manera, més parlada o més vivencial. I de vegades, un cop ho aboques, ja sembla tot dit.

Segueixo pensant que tot i voler-ho fer bé em comunico molt malament. Deu ser que els dubtes m'embarbussen.

Quan parlo de coses que tinc més per mà... tot surt com molt més clar.

tantes hores

2011-10-18T23:25:00.000+02:00

Tantes hores se'm fan estranyes. Quan les hores són llargues i espesses i comences a rumiar el que no toca com excusa recurrent per no fer el que toca i que necessita el seu temps. Quan les hores es fan curtes dins la febrada i no saps si és de dia o de nit ni si en queden moltes o poques. I la nit es fa llarga perquè et despertes deu vegades i tens fred i tens calor. Tantes hores i encara trobar temps per un somriure. I per acabar la feina que necessitava tantes hores. I per rumiar el que toca i per sentir el que hi ha.

Aquest matí la boira fosca i espessa era només a Girona pintant figures fantasmagòriques amb les gegantines grues de les obres del TGV. M'he abrigat per no recaure.

Ara se'm tanquen les parpelles i em fa mal l'esquena, però la feina ja està feta i els gatets endreçats. I jo, també m'he d'endreçar una estona.

img022

2011-10-16T18:33:00.000+02:00

intermitències

2011-10-15T20:34:00.001+02:00

Acabo sense oxigenar-me amb mal de cap. Penso que no hauria de fer servir l'ordinador per res més que els estudis i la feina. I comunicar-me? com ho faria? No en faig prou amb el telèfon. A dies és plaent i a dies et deixa a mitges.

Em miro i sí, tinc dècimes. Recurrents. Provaré un sopar d'ibuprofè amb amanida de sofà i postres de manta de viatge.

I potser unes vacances de blogs.

Entre la sol·litud de la cuina i la desertització de l'esperit he obert la nevera. Fa mesos que no faig cap truita. Ahir em vaig descuidar de dinar i de sopar. Avui he dinat un grapat d'espinacs a quarts de quatre. No em calia la truita, però necessitava alguna cosa calenta.

Li dic a la Júlia Costa (l'autora del blog La panxa del Bou) que no assistiré a la presentació del seu llibre, La cendra dels anys, a l'Hospitalet. M'ha convidat amablement des del facebook però, tot i ser un dimecres i no tenir nens, la meva economia de guerra no em permet un desplaçament a Barcelona. Els que volgueu o hi pogueu anar serà a

Biblioteca CAN SUMARRO (L'Hospitalet)

Riera de l'Escorxador s/n

L'Hospitalet de Llobregat

Llegeixo sovint la Júlia, però no tots els seus blogs. Algunes vegades més ràpidament i altres assaborint les paraules. De vegades comparteixo el que diu i d'altres no. Però em sembla una persona amable i que té prou criteri.

Al reader hi tinc més de 200 blogs que en algun moment m'han interessat (n'havia tingut cap a trescents). Un centenar els he eliminat perquè no els llegia mai o perquè van tancar definitivament.

A les adreces d'interès, tot i que vaig intentar a moments organitzar-hi carpetes, hi tinc els webs que en algun moment vaig pensar a tornar-hi a entrar. S'acumula la informació i quan busques alguna cosa no la trobes.

He trobat, per la feina i pels estudis, dos aplicatius que serveixen per endreçar les webs que visitem i els documents que generem. Són dues eines diferents. Són gestors de documentació. El que fa referència a les webs es diu Zotero. És un gadget que amb Firefox funciona perfectament (no sé si va bé amb altres navegadors). Fa les funcions de les "adreces d'interès" o en castellà dels "favoritos", però et permet afegir informació a la web que has indexat, afegint-hi dades de l'autor i també etiquetes, de manera que després puguis buscar aquella pàgina per les dades que hi has introduït.

De l'altre aplicatiu n'escriuré alguna cosa un altre dia perquè encara l'estic provant. I ara mateix no tinc gaire temps per provatures...

Em miro cansat. Potser hauré de fer bo allò que deien que "el llegir no et faci perdre l'escriure".

Em cansen i em resulten desagradables algunes coses que llegeixo. No em fan sentir bé. Com que no és a la meva mà decidir, només em queda la opció de no llegir. O de llegir més en diagonal allò que em molesta.

Em costa molt diferenciar el moment a moment de les tongades més llargues. Tinc una visió massa miop de la vida. És un defecte que em reconec. Una altra discapacitat. Ara que ja ho sé, ja em puc comprar unes ulleres per arreglar-ho.

2011-10-14T23:19:00.003+02:00

La Montse-Arare (em costa no pensar encara en l'Arare que mai no he conegut) em va fer donar voltes al que vaig escriure. Quan vaig escriure pensava en el meu amor més amor però després he pensat si no ho entenc igual amb els gatets. Els gatets es fan grans i em deixaran. I el meu amor més amor també. O no... Però vull viure amb la premisa que són lliures. I decidiran què volen fer, amb qui volen estar i a qui i com volen estimar. Per mi, en aquest moment, són la meva raó de viure. De mantenir-me viu. Sí... ja sé que la teoria diu que és al revés. Però així com ho explico és com ho sento. Sóc egoista. M'agrada pensar que no ho faig malament. I sé que ho faig malament. Però encara que la cagui, els i la estimo. Me'n adono que saben fer-ho tot sense mi. I que ho fan millor, molt millor, del que jo pensava. Tots i tota. Em sap greu saber-me prescindible, però n'estic content per ells i per ella perquè em fa menys depenent racionalment. Les emocions... són tota una altra història.

Avui, després de col·lapsar-me he fet migdiada a les vuit de la tarda. No he solucionat res amb el coixí. Però he descansat una estona. Entro al facebook, que feia dies que no ho feia, hi trobo una joieta de la Joana Torres.

A estones està bé pedalar. Ni que sigui virtualment.

Somriure... ja està bé.

les fulles pinten tardor

2011-10-14T19:02:00.000+02:00

avui ha fet calor encara però els arbres en saben més; pinta tardor i jo estic encallat. Demano ajuda al companys d'aula però deuen estar tant encallats com jo. O tenen altra feina a fer que no pas donar un cop de mà.

No puc resoldre un parell de temes acadèmics. Em venç l'aïllament. En calla t. He de no callar. He de demanar ajuda. M'aniria bé una migdiada. Reposar. Tinc por de perdre el temps. No en queda gaire. Buff... quina merda, no m'agrada treballar sota pressió...

Avui

2011-10-14T00:06:00.001+02:00

Avui. Així com no m'agraden els dimecres, els dijous em solen agradar.

Avui, però, ha estat un dia complicat. A primera hora visita mèdica. Encara em pregunto de què serveixen 5 cursos + el MIR. Fa més de dos mesos que vaig deduir que m'havia de veure un otorrino. El dentista i la de capçalera em van dir que no, que tocava cirurgià maxilofacial. Avui la cirurgiana de maxilo m'ha enviat a l'otorrino.

Després arribo a la feina. Apago un parell de foguerons i preparo l'escenari per a una reunió d'alt nivell a la qual estic convidat. La persona de "més nivell" és una tècnica amb la més alta qualificació en el seu departament i amb una -mala- fama de dura i intransigent que la precedeix.

La previsió era una reunió d'una hora. La realitat ha estat una reunió de tres hores. L'últim mono -jo- havia de ser-hi per fer aportacions tècniques però he acabat duent el guió de la reunió. Me n'he sortit prou bé. M'he sentit reconegut per la feina que faig. Per una vegada, professionalment, algú i algú amb càrrec, ha valorat el que faig i no els títols que tinc. No la categoria professional. Només els fets.

Després... ens hem acomiadat amb una encaixada. M'ha donat la mà i la he sentit sincera. M'ho ha semblat quan ha dit que havia estat un plaer haver-me conegut. M'ha demanat davant el meu cap que sigui convidat a les proeres reunions de desenvolupament de producte amb l'empresa proveïdora.

No ha estat només un formulisme. M'ha fet sentir bé... sentir que no faig la feina tant malament.

Sovint escric i descric sensacions desagradables. Aquesta no ho ha estat. Hauria volgut sentir-me més complet. Però d'alguna manera ha estat un bon dijous. Amb totes les mancances. I amb un acabament prou sincer i compartit.

No seria sincer si em deixés tinta al tinter. No cal dir-ho tot però hi ha coses que cal dir: tot i sentir punxades de gelosia, sé entendre i diferenciar el que em sortiria de fer del que estic disposat a fer. No sóc immunitzat als dubtes i a les febleses, encara. I espero no estar-ho mai. Ni prometo ni espero promeses. En tinc prou amb saber què hi ha ara i aquí. I amb poder-ho parlar, i amb poder-ho entendre. I en poder creure la paraula. Sigui quieta o bellugadissa. La vida, la meva vida, és discreta i absolutament vulgar. És qui m'estima qui la fa digna i meravellosa. I així la vull recordar.

fe cega

2011-10-13T21:45:00.002+02:00

Tinc fe cega en una persona.

1. FE f.: cast. fe.
|| 1. Creença ferma en la veritat d'alguna cosa, o en la fidelitat, veracitat o capacitat d'algú. Tenir fe en una persona, en una cosa: creure-hi fermament. Donar fe a una cosa: creure-la. Digne de fe: digne d'esser cregut. Deu esser mès en poder de dos bons hòmens de la art de la mar que sien dignes de fe, Consolat, c. 85. Moltes coses... fe mi induheix a creure-les, posat que algun escrúpol de dubitació m'i recórrega, Metge Somni i. «No tinc fe en aquesta medicina». «Jo dono fe al que tu dius».

Diccionari català-valencia-balear de l'Institut d'Estudis Catalans.

No he trobat allí "fe cega". Però jo la tinc. Puc no entendre algunes coses. Puc emprenyar-me per situacions que no comparteixo o per tries que em semblen poc ... lògiques? coherents?

Anys enrere, quan vaig interessar-me per la Programació Neurolingüística (PNL) vaig quedar-me amb alguns conceptes que em van semblar interessants. També recordo alguns exemples i algunes idees. Una de potent, deia que qualsevol persona -amb les excepcions de casos concrets de total irracionalitat- actua d'una determinada manera perquè pensa que el que fa és "positiu".

Posaven l'exemple d'Al Capone. Un mafiós, un criminal, un assassí directe o assassí per manar a altres que executessin les seves ordres. Sembla que sempre va defensar que el seu criteri era el de donar "als seus" el que necessitaven.

Recordo aquest exemple però també recordo que parlaven de les justificacions de Hitler, d'Stalin, de la dama de ferro britànica...

He escrit moltes vegades que penso que els humans som bons per naturalesa. Potser a aquestes alçades hauria de dir que no: que no som ni bons ni dolents. Que tot depèn de si se'ns pot entendre i de si es poden entendre les nostres motivacions.

Em fa por la gent que defensa aferrissadament ideals. Quantes bones causes no han acabat eliminant materialment els que no pensaven que allò eren bones causes?

Sense ideals, però, la societat no avança. No evoluciona. No cambia.

Però, a quin preu?

Vull seguir pensant que d'entrada, som bons. I vull mirar d'entendre els que no pensen com jo. I vull seguir tenint fe cega en, com a poc, una persona. Perquè si no puc creure en algú, tampoc puc creure amb mi. Em sentiria massa sol.

desig

2011-10-12T23:32:00.001+02:00

A estones el desig és intens. A estones penso que si no és compartit no paga la pena. Ni apaga les ganes. A moments sento que comparteixo i a moments no sento.

Ahir, quan anava cap a Bescanó a buscar els gatets, vaig trobar 6 camions de cara a la pilastra. Les mans aguantaven el volant i el cap em deia que fes un petit moviment cap a l'esquerra. Cinquanta segons per triar. Amb el sol de cara.

Deixar de fumar per morir sota un trailer? Potser el tabac m'haurà salvat la vida, aquesta vegada.

A estones el desig és intens. A estones penso que encara que no sigui compartit en el mateix moment m'ajuda a viure. Em costa viure. Se'm fa pesat. Recordo moments que voldria fer duradors. Moments que desitjaria que es perllonguessin. Però no ho fan. Tenen la justa durada de la seva existència i la justa perllongada del record. Se'n van com el fum. Poc a poc deixant una estela.

A estones el desig és intens. I a estones coincideixes i a estones no. Tinc sort, o no, de ser prou egoista. Em masturbo encara en la intimitat. Allargant records i ganes. Allargant el desig i ajornant la vida.

+pèrdues

2011-10-12T16:19:00.000+02:00

Ahir a la nit vaig anar al menjador per veure un reportatge que feien a la 2 explicant el dia a dia de la maria. Me'l vaig mirar pensant que cada persona afronta o s'enfronta amb les circumstàncies així com les troba. El reportatge d'ahir parlava de la maria, una noia amb una discapacitat intel·lectual. També parlava del seu pare i de l'entorn de la noia, de com entenen la vida del dia a dia. Vaig seguir pensant, després de veure'l, que cada persona -i el seu entorn- és un món.

Avui he pensat que no estaria malament dinar. M'he fet un bocata enlloc d'estimar-me. He engegat el tele i a la dos, que és la que vaig deixar ahir, m'ha sorprès un documental sobre fissió nuclear. He al·lucinat perquè m'encanta el coneixement científic. Feia mesos que no tornava a la ciència. He quedat sorprès que el primer lloc on es va fer una prova nuclear s'anomenés trinity. Però m'ha sorprès molt més que un dels països més avançats en la investigació i en l'ús tecnològic de les energies de fissió nuclear sigui Corea del Sud.

Lo món és ample.

Estava saturat, o m'ho semblava, del coneixement científic informacional i m'he trobat totalment receptiu al coneixement científic nucleariocional.

Per contra, no he pogut sentir-me a gust del tot en allò que hauria de ser més senzill. Imagino que és allò de què és fàcil -fins a cert punt- entendre la física i la dinàmica del sol i és difícil entendre perquè et cremes o perquè el trobes a faltar...

De vegades em perdo per ximpleries. I em segueix fascinant la ciència.

pèrdues

2011-10-12T09:52:00.002+02:00

ahir, mentre en Valdés debutava amb la selecció espanyola de futbol, vaig fer un treball de síntesi gens premeditat transcrivint els gargots a paraules llegibles i afegint-hi el que sé i el que no sé als conceptes dret d'autor, propietat intel·lectual, invisibilitat, fama, èxit, guanyar-se la vida, legalismes, transfronterisme...

Em va sortir, mal m'està el dir-ho, brodat, rodó. Vaig entendre quan ho rellegia que he après alguna cosa els dies que, esgarrapant temps d'on no n'hi ha, he llegit, rellegit -estudiat?-, he cercat informació i m'he documentat.

Però, ai làs! Quan vaig clicar al botó taronja de la nova interfície de blogger que diu "publica" es van perdre tots i cada un dels mots.

Definitivament he après una altra cosa: tots els posts que faré a partir d'ara, els redactaré al writer. Si més no en tindré una còpia.

I encara vaig aprendre una altra cosa. Avui hauria d'acabar dues -tres si pot ser- PACs (pràctiques d'avaluació continuada) de la UOC. Una d'elles ens demana que valorem el contingut de les condicions d'ús de blogger, facebook i twiter pel que fa a la propietat intel·lectual. No vull ser alarmista però, sabeu que google pot unilateralment deixar de donar servei en qualsevol dels aplicatius que ofereix gratuïtament? Això vol dir que si decideixen tancar el blogspot, i no hem tingut la precaució de guardar còpia del que hem publicat, tot el que hem escrit els darrers anys als blogs es podria perdre per sempre.

Ara no sé si acabar les PACs o començar a copiarme 5 anys d'escrits al disc dur. Quin dilema!

(des d'ara, sempre llegir la lletra petita de qualsevol nova aplicació)

gargots

2011-10-11T20:58:00.000+02:00

Allò

2011-10-11T00:27:00.001+02:00

Avui m'has donat una clau. Malgrat el que pugui semblar em miro poc i hauria de fer-ho més. Em fas descalçar-me i tocar amb els peus a terra. Sóc únic. I comparteixo tanta misèria amb altres que em desdibuixo. Arracono doncs la misèria, i torno a mi. Seré aquí fent anys enrere. A prop teu.

la paraula quieta

2011-10-10T23:39:00.001+02:00

Tinc molta sort de tenir qui m'explica allò que no entenc. No sempre com voldria. No sempre tot el que voldria. Però és una gran sort poder parlar pausadament. A cau d'orella.

Avui, per un moment m'han envoltat les presències que fa mesos em deixaven en pau. M'he mirat la carretera. Tiro a dreta o a esquerra? Ningú no m'esperava a casa... una veueta em deia "va... enfila amunt... no hi haurà ningú i respiraràs al cau de les muntanyes". M'ha fet por. Ja tenia l'intermitent posat a l'esquerra per enfilar la carretera d'Olot. Tant de temps de no pensar-hi... i avui... veure el mal rato que ha passat... m'ha tornat al cap com de millor estarien sense mi.

Se m'ha encongit l'estomac veient-me caure i rebotar en aquella paret que fa la panxa endins... m'he acollonit i he pensat que si pujava no sabria baixar. He passat pel súper. M'he sentit miserable i he enfilat cap a casa.

M'han dit que anés a veure al paio del mirall. Fa dos minuts que hi he anat. Vols un cop de mà? -li he demanat- però ell em mirava callat, amb la paraula quieta entre els llavis.

He obert l'aixeta i m'he mullat la cara. Quan he alçat la mirada, darrera el paio, tentinejaven les paraules amor, carinyo, i t'estimo... ell s'havia afeitat i jo encara no.

testos i olles

2011-10-10T21:55:00.000+02:00

Hauria d'haver aprofitat tota la tarda. Em caldria concentrar-me el poc temps que tinc i que no serà suficient abans de diumenge. Qui no vol fer la feina troba excuses, qui la vol fer troba explicacions. El tutor parla del gatet. És conciliador però ha volgut escenificar que famílies i escola entenem els canvis que s'han de fer. Sa mare també estava conciliadora. Ell tancat. De qui ho aprèn? a qui s'assembla? Aprenem coses noves. Provem de fer-ho bé. I trobem excuses. No he buscat excuses per no fer res del que havia pensat. No em calen. No tinc disposició. Demà serà un altre dia.

+ pistes

2011-10-09T21:23:00.002+02:00

bernat b.v. 2003-2004

Quan m'he llevat, el que em mana la gana encara clapava. S'han menjat els quatre que quedaven d'ahir a la nit.

brunyols armengol, 2011

Diumenge suau d'anar fent i fugir dels corrents d'aire. Diumenge suau de follar amb corriola.

Una descoberta a mitja tarda: liberisliber. La setmana entrant serà atapeïda. Avui he fet un descans que he volgut regalar-me. Potser Besalú sigui postres o entrants.

M'he mirat al mirall del vàter petit, el del pare: he vist un madur interessant. M'agrada, m'agrado.

grapat

2011-10-09T15:06:00.001+02:00

las grecas. te estoy amando locamente.

Em passo mig matí netejant la cuina perquè no sé que fer amb les mans quan no aguanten un cigarret i trobo que fa goig la nevera després d'una repassada a fondu i que el sota del microones ha guanyat -frescura- i que les portes dels armaris d'obra i els respectius agafadors també em trobaven a faltar i encara buidar-los i netejar les rajoles internes també ha estat agraït.

Me n'he adonat que m'agradava el resultat quan he parat.

M'ho mirava quan anava a preparar el dinar.

He posat un grapat d'arròs a la mà. Pensava que devia fer cinquanta grams. Quasi sempre que faig arròs compto dos grapats per cap. Avui que tenia un estri per mesurar l'he fet servir. No eren 50... justet eren 30.

La meva mida és la que hi ha. No ve d'un pam.

Faig un rossito fent un salt i vés que arribi quan no m'esperen. No hi fa res. Avui em sento foll encara que no toqui. La lluna encara creixerà.

vulnerabilitats

2011-10-09T02:47:00.000+02:00

torno a pensar en alimentació...

em miro el que diu a sobre el codi de barres d'una etiqueta d'una botella de vi de rioja que m'ha costat 1,79 eurus... "CONTIENE SULFITOS -CONTAIN SULPHITES"

a aquestes hores de la matinada no em posaré a fer enllaços: qui hi tingui interès pot fer un copy+paste a google i hi trobarà, no immediatament, quasi tota la informació.

els paquets de tabac també informen que "el tabaco provoca cancer de pulmón" (escric d'oïdes o de records perquè no en tinc cap a mà) i abans de l'estiu les radios i les teles van plenes de com de dolent és parar el sol en hores punta però cada estiu és impossible anar a la platja a les dues del migdia perquè són plenes de gent...

què és el que no entenem dels missatges?

què és el que no volem entendre?

de vegades em pregunto què vull entendre jo. Prescindint del que volen entendre els altres. És possible fer això?

a casa... m'agrada veure que els gatets encara saben jugar i muntar-se un mar sobre una manta. Una manta que no és una alfombra, però que es presta a fer el paper. I que abriga la casa i els abriga a ells.

pistes...

2011-10-09T00:52:00.000+02:00

Cumbia epistemológica. Les Luthiers.

Epistemologia

de la wikipèdia:

"L'epistemologia (del grec "epistêmé" (coneixement, ciència), i "logos" (paraula, discurs, de forma derivada raonament), també anomenada gnoseologia i en certs contextos teoria del coneixement, és la disciplina de la filosofia que s'ocupa del coneixement i de les seves limitacions.^[1] En particular, intenta respondre les següents preguntes: "Què és el coneixement?", "Com adquirim el coneixement?", "Què sap la gent?", "Com sabem que sabem alguna cosa?", "Per què sabem que sabem alguna cosa?"

pere b.v. salt 2004. (el gatet petit)

Aquesta nit el gatet petit no es trobava bé. Jo no m'hi he trobat quasi tot el dia. Segurament són els canvis tardorencs. Li he fet un arròs caldós amb dos grans d'all. Després li he preguntat si li venia de gust una mica de fruita. Tots tres ens hem menjat dues llesques de pinya prou madura. Se'ns ha posat bé. Ha recollit la taula -que li tocava- i abans d'estirar-se al sofà m'ha demanat una manta de viatge. S'ha adormit sense adonar-se'n.

Amb el gran hem vist dos episodis del doctor who.

Saps qui era en Van Gogh?

-Sí, clar... aquest pintor.

De vegades sembla que no adquirim coneixement. Ho sembla segons com ens fan les preguntes o en quin moment en les fan.

Qui o què està capacitat per valorar-nos?

Si vull ser coherent, com puc explicar als meus fills que han de ser xeiets que acatin les normes? Com puc dir-los el que em van dir a mi?

"-Sigues un més, no sobresurtis... fes cas de les normes i tot anirà bé..."

Fins fa poc pensava que n'hi havia prou amb donar paràmetres perquè els gatets sabessin on eren els marges del camí. Perquè sabessin caminar i aprendre a córrer sense fer-se massa esgarrinxades.

Ara es comencen a fer grans. Em fa por haver-los sobreprotegit massa. I que aquesta sobreprotecció els hagi tallat les ales.

Fem passes conjuntes de deixar-nos anar. Els hi explico el que faig i perquè. No tinc tàctica ni estratègia. Només sóc un gat vell, gros i talòs. M'endinso en l'estudi del coneixement, de com s'ha transmès i de com ha fet canviar la societat. I a cada nou coneixement -meu- més descobertes de la particularitat individual.

No vull transmetre a casa la concepció ideal del món organitzat de les formiguetes. No som els insectes que alguns volen que siguem: aquells animalons perfectes que viuen només pel conjunt. Ja fa massa anys que vaig deixar enrere el maoïsme.

A occident s'instaura la creença social tantes vegades repetida a la història de la necessitat d'oblidar-se un mateix pel benefici de tots. Aquest plagi de l'estructura social dels insectes l'han aprofitat l'església, els règims autoritaris comunistes, les sectes de tots colors i els noecons més beligerants.

Ara s'escampa com un càncer. La gran crisi.

Ens volen callats, uniformes, silenciats i quiets. Que ningú sobresurti.

Mentre tot això passa, centenars de milers de persones segueixen passant fam, por i malalties. Mentre ens retallen drets socials adquirits pels que durant generacions moltes persones van perdre la vida per defensar-los, segueixen produint-se abusos de poder per la força arreu del món. I injustícies tan grans com que es mori la gent per no poder arribar a medicaments que no es lliuren de les patents.

Ens retallen els sous, els drets, la democràcia.

Davant d'aquest panorama, hauria de dir als gatets... "no sou gats, sou xaiets".

Però em sembla que els hi seguiré dient: "som gent de pau, i no ens agrada cridar... , som gent de pau, i no ens agrada cridar..., som gent de pau, i no ens agrada cridar..., som gent de pau, i no ens agrada cridar..., som gent de pau, i no ens agrada cridar..., som gent de pau, i no ens agrada cridar...!"

2011-10-08T15:20:00.001+02:00

He posat a estendre la tercera maquinada del cap de setmana poc abans de dinar. Hem fet a cara i creu (àguila i número, perquè no han volgut jugar amb la primera moneda d'euro on sortia un borbó) qui desparava taula i triava postres entre meló i pinya.

Ha guanyat el meló i hem repetit. Encara que se'ns mogui una dent. I poc a poquet, anem fent les coses bé. Tots tres. O ho intentem.

Fa un moment, quan he passat pel menjador, he vist que han estat prou autònoms per trobar una manta i plantar-la a terra d'estora. Comença la fresca. Ja tinc ganes de migdiada amb manteta.

a quarts

2011-10-08T02:30:00.002+02:00

a quarts d'onze m'hauria deixat caure al llit i m'hauria adormit vestit i amb sabates; a quarts d'una no encaixava en la meva pell; he pensat: va un quart o dos i ves a dormir i he entrat a l'aula. I he tornat a un quart d'enllaç. I me'n adono que són quarts de tres... ara m'hi posaria i se'm farien quarts de dia. I quarts de tarda i quarts de nit.

Canvis i recanvis

2011-10-08T00:55:00.000+02:00

Fa uns mesos, cap al mes de març, vaig notar una profunda sensació de necessitat de canvi. No estava bé i necessitava alguna cosa que em fes canviar.

Va ser un moment en què em vaig preocupar per l'alimentació. Intuïa que encara que alguna cosa s'hagi fet tota la vida, no té perquè ser la més correcta. Però donava pals de cec sense saber on apuntava.

Estava preocupat, i encara ho estic, per la contaminació radiològica del mar després de l'accident de Fukushima. Estava preocupat, i encara ho estic, per la contaminació de pinsos que es donen d'aliment al bestiar que produeix llet, ous, i carn que després consumim els humans.

En aquells moments vaig recuperar el primer dels dos llibres que tinc a casa del Doctor Helmut Lützner: "Rejuvenecer por el ayuno".

Acostumo a fugir de dogmatismes i creences. Però en aquell moment vaig decidir fer dejuni, uns dies, i fer un canvi radical a la dieta. Em vaig sentir molt millor.

Després, van venir uns dies de felicitat; unes setmanes d'infelicitat; encara setmanes d'angoixa. I retrobar felicitat. Durant aquest alt i baix, dies de cuidar-me més, dies que gens i dies de maltractar-me. Però penso que he agafat hàbits positius. M'he desenganxat de creences. En algun moment, qui sentia els meus arguments em deia: sí, però continúes fumant, no?

Ahir vaig fer un pas més.

Suposo que la setmana entrant tornaré al dejuni. No sé si faré una prova miu generis...

Rejovenir. Recordo el darrer aniversari quan vaig decidir començar a complir a partir d'ara cada any, un any menys.

Recordo quan fa unes setmanes estava convençut que no tindria oportunitat d'envellir però no per aquest motiu.

Segueixo amb la certesa que aquest, duri el que duri, és un temps regalat.

Aquesta nit he vist amb els gatets una peli d'un superheroi que té amnèsia i no sap d'on vé; només sap que no envelleix, que té una força sobrehumana i que domina el vol. Cap a meitat de la història troba una dona que té els mateixos poders que ell. Déus que quan es troben a prop físicament, per poder viure i per sentir felicitat, s'han de tornar humans, perdre poders i poder envellir. I tornar-se vulnerables.

Em sento vulnerable. I he de decidir què prefereixo. Mentres, segueixo buscant i trobant informació. No faig dogma tampoc del que diuen els tècnics i els científics. Però els arguments d'aquests són contrastables. I pots valorar els arguments contraris. M'agrada saber i decidir amb motiu. Les suposicions i les creences, com més va més odioses les trobo.

entrepà de bacallà

2011-10-05T21:27:00.001+02:00

Hi ha dies que no tens temps de res i encara te'n falta. A Madrid, fa anys, es va posar de moda el bocata calamares fritos. Avui he dinat pa amb tomata i bacallà esqueixat. Vés, a veure si algú l'esferifica...(tres dits de pa quasi sec... tres talls de bacallà dessalat... no tinc temps per més)

inocència

2011-10-03T22:38:00.000+02:00

un comentari de la zel m'ha fet pensar -m'ha transportat- a quan encara movíem els malucs amb innocència...

quan encara ens podia sorprendre que algú ens preguntés si mai ens havíem parat a escoltar la pluja...

no ho sabíem, però encara havien de caure moltes tempestes!

i les que vindran...com es deia abans, "que nostru senyor ens agafi confessats!"

2011-10-03T20:41:00.000+02:00

supertramp. crime of the century.

Vaig viure la joventut, l'adolescent i la de molt després, acompanyat pels pink floyd, per jethro tull, genesis, els who... però també per sisa, llach, serrat, rios, sopa de cabra, lole y manuel, sabina i com no, supertramp.De tots, i d'altres, he anat deixant pixadetes -algunes repetides- als posts que he fet des del 2006 en els diferents blogs.

Potser algun dia m'atreviré a fer un resum de tota la música que he penjat per tenir en un sol link tot allò que no recordo i en el que penso només de vegades.Ara, se'm fa molt gros fer-ho, i tinc moltes altres prioritats immediates.

M'ha passat pel cap aquest pensament perquè estava una mica col·lapsat amb la feinada de la UOC. Avui he fet el que he pogut però ara necessito desconnectar. Buscava una altra cançó dels supertramp. Quan la vivia no sabia anglès. Ara tampoc en sé prou. El crim del segle l'havia sentit i viscut com una cançó banda sonora d'estats de calentura sexual. Em miro el vídeo i penso si no m'hauria destrempat...

Penso quina cançó escriuria ara supertramp o sisa o lole... penso perquè no la escriuen... la guerra freda ha passat a una guerra global: el capital o les persones.Si més no al nostre entorn.

Mentres, als països més pobres (sí, encara més que nosaltres), moren milers de persones cada dia per no tenir accés a medicaments bàsics per aturar infeccions. Per no tenir accés a aigua potable. Per no tenir accés a antibiòtics.

Mentres, aquí no sabem res de si el mar està contaminat. De si Fukushyima segueix enviant radioactivitat al lluç i al rap i a la tonyina que ens fotem cada dia. Uns es moren de gens. I els altres ens morirem sense saber-ho del poc que anem mantenint.

Avui pensava en els periodistes. S'han de tenir els collons i els ovaris molt ben posats per explicar les coses sense que et caigui la cara de vergonya.

Imagino... perquè vull pensar que són professionals. Vull pensar... que va estar bé ser conscients d'una guerra freda que no va arribar. Però em sembla pensar que no som conscients de la guerra econòmica que tenim damunt. I que ningú la sap explicar.

temperatura canària

2011-10-02T21:55:00.003+02:00

Ahir pensava que aquesta darrera setmana hem tingut -si més no a casa- una temperatura com deuen tenir a canaries gairebé tot l'any: dies agradables i nits fresques.

Aquesta tarda però, l'aire que entrava des de la selva era calent, farragós. Em sentia cansat i emboirat. He pensat de dutxar-me que l'aigua sempre m'ajuda. Un cop dins la banyera he posat el tap del desaigua. Tap+forat, trau+botó, botana+botana. Embotat, he deixat que la banyera s'omplís d'aigua calenta. M'he fregat els peus, els dits, els entredits. I no m'he desembotat.

Quan n'he sortit m'hauria posat al llit. No ho he fet. He anat a l'ordinador. He vingut, hauria de dir. Em notava el cap carregat i he fet el que no tinc per costum: agafar el termòmetre. L'aixella estava a 35º... la boca a quasi 38º. No em fio gaire d'aquests aparells. Em fio gaire de res?

Sé que em pesa el cap. I em pesen les parpelles. Espero 2 minuts que acabi el barça que guanya 0 a 1però que no ha fet un partit bonic (serà notícia a primera plana demà?).

No sé si avui deixaré la finestra de l'habitació oberta. Espero no somiar gaire aquesta nit perquè segur que seran malsons. I demà sant tornem-hi. Mecatxis... final de mes i només som a dia 2.

Sóc una dona, saps què vull dir?

2011-10-02T12:36:00.000+02:00

No em queixo pas massa. M'agrada ser com sóc i el que sóc.

Faig feina a casa i treballo fora de casa. Estic pendent dels fills, provo de donar-los el que sé i el que no sé, el que tinc i el que no tinc. Vaig a les reunions de l'escola. Rento la roba, faig els àpats, i si em queden forces faig els vidres de tard en tard.

Sovint penso més amb el cor que amb el cap. M'aturo a mirar els petits gestos. I a escoltar. I a donar ànims. Com que no tinc prou feina m'he apuntat a estudiar una carrera; un grau en diuen ara.

I algunes vegades, quan la casa està en silenci, em paro a escoltar-me. Escolto tot el que em surt de dins, que puja fort des del ventre. Em llegeixo pensant que no faig prou bé les coses i que cada dia he de demostrar que puc fer-ho bé i millor.

Sóc una dona, saps que vol dir?

També hi ha estones de silenci que les guardo només per mi. Per regalar-me una música o unes imatges. Per no pensar i deixar-me anar. I es fa tard i recordo que l'endemà toca llevar-se altre cop i tornar a rutines que ho són i no.

I me'n adono que per sobre de dona sóc persona.

Una persona que es relaciona amb altres persones més joves, o molt més joves, o més velles, o molt més velles. Persones que tenen els seus maldecaps i els seus problemes que no son els meus. Persones amb il·lusions i amb desenganys, amb rutines i passions. Amb esperança o sense.

I només quan m'afaito o quan vaig a pixar me'n recordo que també sóc un home. Encara que a la feina moltes m'ho vulguin recordar massa sovint. Ja els hi dic que jo també tinc els meus dies tous i sensibles, que també necessito afecte i estimació, que no m'agrada tornar-me invisible...

M'agrada ser com sóc i el que sóc.

Sóc una dona, saps què vull dir?

(participació en el 215è joc literari de Jesús M. Tibau, del blog tens un racó dalt del món)

Fira del cistell i més coses

2011-10-01T22:26:00.002+02:00

Fa 14 anys que a l'octubre se celebra la Fira del Cistell a Salt. Potser el meu estat d'ànim és diferent però aquest any la he vist més lluïda que altres vegades. En plena crisi mundial, he vist cistellers d'Itàlia, d'Alemanya, danesos, tarragonins, barcelonins, gallecs...

El barri vell, com cada any, hi ha participat engalanant balcons. M'ha agradat ser-hi, jugar amb les mirades, trobar el nebot i la seva dona i el seu fill, la meva germana, coneguts i saludats...

El fill del meu nebot s'ha posat entre dos cistells que per ell eren gegants. Demà, potser aniré a veure el cistell gegant que fan aquest any i potser m'atreviré a tocar-lo, poc a poc, com feia el menut amb els cistells que tenia a prop.

He perdut fotografies. N'havia fet algunes d'arracades i penjolls, dels gegants ballant i de l'acompanyament de tambors i gralles. Potser demà les podré repetir.

En diuen fira del cistell, i també Certamen de Cistelleria Internacional Roser Albó. Hi ha moltes coses més que cistells: estris de pesca de begur i del delta, ornaments per la casa, barrets, escombres, pals per aguantar espelmes als jardins, gorres de cop (xixoneres) per infants...

Hi havia, entre els expositors, gent gran i també gent jove. Els joves, la majoria les joves, portaven aquells pantalons que no m'agraden gens, que són o deuen ser molt hippies i que deixen l'entrecuix de la roba per sota dels genolls. He vist gent treballant el vímet, la canya i el castanyer. Algunes descalces. He sentit els polítics convergents amb un missatge clar: "estem molt cardats, però ens en sortirem". Quan he arribat a casa he posat el 324 a la tv mentre dinava. M'ha sorprès que Rodríguez Zapatero digués el mateix a no sé quin congrés del PSOE. Estic realment intrigat provant d'esbrinar com es pot entendre que bancs i financeres tinguéssin l'any passat beneficis de milions, i percentatges superiors a altres anys anteriors, i ara els estats els hagin "d'injectar diners" per fer-les solvents. No ho entenc. Però no em preocupa. Tampoc entenc perquè hi ha qui desapareix de la meva vida. O perquè la justícia no és més justa. Però com que no és a la meva mà canviar-ho, tampoc em preocupa.

Estic content. Em sé estimat. Passaré un mes d'aquells de tornar enrere. De no arribar. De no gastar sense fer números. O de fer números per no gastar. Agafaria el cotxe ara per anar a posar pomada, per abraçar i besar. I no m'ho puc permetre.

Em miro el reconeixement a la Roser Albó. No la vaig conèixer o si ho vaig fer, no ho recordo. Però em recordo cada dia a mi mateix, que cada persona que trobo és un ser bo que segurament té alguna cosa a dir. I moltes coses a sentir, a expressar, a viure.

I que els i les que tinc més a prop, també.

on acomiadar l'estiu?

2011-09-30T22:08:00.000+02:00

La selva ho envaeix tot. No sóc pacient ni curós. Ara, avui, no penso. Quasi ni observo. Dic la meva al fòrum virtual. Subratllo les premisses i poso en negreta les conclusions. Vigilo ortografia, gramàtica i sintaxi. Provo de ser clar i concís i, alhora, il·lustrar amb exemples l'argumentació per fer-la entenedora. Re-llegeixo abans de publicar.

Tinc el cap on voldria ser i què voldria fer. No pot ser avui. Em ve al cap Anarres i Praga. Se m'apareix el cargol poma i no sé perquè penso -o em torna- una casa a la memòria en un paissatge planer, fet de camins molt llargs i rectes, en mig d'arrossers. "Una nit a casa blanca" (Direcció d'Antoni Martí amb Emma Vilarassau i Carles Pongiluppi).

No recordava que el viatge començava a la Costa Brava.

Faig camí cap a la pell. He esgotat les reserves de la neurona útil que em quedava. Demà aniré a veure el cistell. He de tornar un pen-drive oblidat i hi trauré el nas.

Potser més tard m'arribi a paratges solitaris. A cansar-me per poder descansar. A sentir la salabror. Encara queda estiu entre tanta tardor.

trobades a peu de ses

2011-09-29T23:40:00.000+02:00

Com cada dijous, he anat a buscar els gatets al SES (Servei d'Educació de Secundària). Preferiria anar a buscar-los a l'Institut enlloc del Servei... fins i tot preferia que seguís essent una escola. El servei, els serveis, em dona rollo -mal rollo- de al fons a l'esquerra...

Es canvien sigles, noms... per canviar poques coses estructurals. Que potser tampoc cal canviar estructures, eh? Perquè jo penso que la majoria de mestres i professors estan mal pagats. Però també penso que tenen unes condicions laborals i professionals que la majoria de la població no acadèmica enveja.

Tot això ve perquè he trobat la G. com ens solem trobar el dijous, i que és la mare d'un amic del gatet petit, i quan parlàvem de foteses tot fent temps ha aparegut una senyora que baixant d'un cotxe m'ha preguntat: "vostè és en J?"

Ens hem fet dos petons i una abraçada només acabar la pregunta.

Era la Isabel. Amiga de la meva mare, mare de la cap d'estudis del SES, àvia d'uns quants, dona, persona que quan se li "escapa" un renec encara diu perdoneu...

També va ser acollidora meva a casa seva quan jo era amic i company de classe d'un seu fill.

-Perquè em dius de vostè? no ho facis pas!
-És que anava pensant si trobaria a algú que fos d'aquí de tota la vida... volia preguntar per un sastre que no he sabut trobar a la guia (de telèfons) i t'he vist i he pensat... aquell senyor semblaria en...

La Isabel era modista. Va quedar vídua fa molts anys, quan jo encara era menut. Em vaig preguntar moltes vegades perquè no es tornava a casar. Encara pensava que tothom havia d'estar casat. La Isabel s'ha fet gran. Ja ho era de gran, o sempre la vaig veure com una gran persona i una dona completa. Volia dir que ha envellit. Però encara té la tendresa i la força de fer-me sentir acollit a casa seva. Ni que ens trobem al mig del carrer.

Les persones fan -fem- lògiques i properes les coses, les feines, els contactes, les relacions. Les coses genèriques, ens desvirtuen.

2011-09-28T21:53:00.002+02:00

van junts al seu espai;

venen de lluny i qui sap on van...

deixen esteles, efímeres.

Partides perdudes

2011-09-28T19:55:00.000+02:00

Si no vols perdre, no juguis.

M'agrada jugar. I com deia l'Eugenio... m'encanta jugar i perdre... i guanyar, ja deu ser l'òstia!

M'agrada jugar si puc aprendre les regles del joc. No les conec totes. I és que, diuen, ningú no neix ensenyat. Puc triar quin joc m'agrada i quin no. Puc triar amb qui jugar i amb qui no. I del que estic segur, és que no em fa res perdre. Només és un joc.

mugrons empitonats

2011-09-27T23:25:00.001+02:00

Tinc ganes de què els nostres mugrons es trobin. Que dansin aplegats. Que els hi deixem caure xaliveta i llisquin ufanosos fent-se caricietes...Tinc ganes de vacances amb tu, d'hivernar i de disbauxa. De follar i de tendresa i de parlar i de silenciar. Respirar-te i ensumar-te. Menjar-te tota. Massatjar-te. Deixar que els dits passin pels rinxols i trobin la closca; acaronar-la... engrapar-te els pits, la panxa, el cul i les cuixes... agafar-te pels malucs i follar-te.Tinc ganes que em follis i que em deixis exhaust. Que sigui curt el temps i que es faci etern. Que no s'acabi. Tinc ganes de tu. De tenir-te més a prop encara. Tinc ganes de ser dins teu i que em penetris.

hivernació

2011-09-25T23:08:00.000+02:00

el gatet menut és a la banyera; em miro al mirall... decideixo afaitar-me per no haver de fer-ho demà. Quanta mandra les coses del dia a dia... Imagino que la gent normal les té assumides. Que les fa mecànicament?Em perdo... fa fresca i tanco les finestres; faig el darrer maiet (ja no me'n queda més) i pensso si no estaria bé posar-me a hivernar.

música

2011-09-25T22:08:00.001+02:00

tarda estranya... ganes de dormir. Potser és que s'acosta l'hivern.

a banda

2011-09-25T17:05:00.002+02:00

Aquesta nit he dormit bé, plàcidament. He tingut un somni gens obsessiu però que m'ha portat a les cases dels arbres que ahir vam visitar a Argelaguer. Era anar passant de sala en sala, de racó en racó. I no s'acabaven mai. Em van dir fa uns dies que l'arxiu de la Diputació de Girona és també una mica així: quilòmetres de prestatges que res tenen a veure amb els arxius supermoderns amb armaris compactadors. L'arxiu està en un edifici antic, al cor vell de la ciutat, i sembla que és un laberint de racons i raconets. Espero poder visitar-lo ben aviat i temptar la sort de trobar la fantasma de l'edifici.

Mentres, m'introdueixo a la crònica informacional de la humanitat. Passo de les 16 fites més transcendents a les cent una prou rellevants. M'engresco amb la lògica més simple de com posar ordre a les coses i m'empapo d'història i de fets que potser mai hauria relacionat si no hagués estat per aquesta perspectiva.

Demà comença "en serio" el curs. Horaris, mètode, eines, ganes... tot a punt.

Surto amb el gatet petit i trobem un mossèn acompanyat que s'atura a saludar-nos. L'alçacoll i la sempre present vestimenta negra. M'agafa, ens agafa. El gatet observa i escolta. Quan arribem a la papereria la mestressa que s'ho mirava d'uns metres enllà em murmura: "segur que ha fet un pacte amb el diable... tants anys i està com sempre..."

-Dona... que és mossèn... se suposa que està a l'altra banda...

Tornem a casa parlant -el gatet que no està batejat porta la conversa- de sants i llegendes. De Sant Narcís i de Sant Feliu. De Carlemany. Quan arribem saluda: "Ave maria puríssima!" i ell mateix es contesta: "sens pecat concebuda!"

-Saps què vol dir sens pecat fou concebuda? Vol dir que la van fer sense follar.
-Va... mira que s'inventen històries increïbles...

Després... els explico una altra història. Quan porto el dinar a taula els explico què és l'arrós a banda. L'arròs sense entrebancs... i que es deia a banda perquè "a banda" portaven en un altre plat els entrebancs.

Ho faig per justificar el plat únic d'avui. Arròs amb salsa de soja.

Es pot fer sense termomix. Es tracta de sofregir tres alls i després passar pel turmix l'oli, els alls, una pastilla de brou, 50 grs de salsa de soja i l'aigua per no trobar entrebancs. Posar-ho a bullir i afegir-hi l'arròs. No cal posar-hi sal. La termomix et facilita tenir el brou separat de l'arròs. Però queda molt gustós.

Ens mengem l'arròs i unes boles de gelat de xocolata. Deixem a banda els entrebancs religiosos, econòmics i gelòsics.

I pensem i comuniquem que està molt bé que estiguem junts. I que puguem sucar-hi pa.

laberint

2011-09-24T19:58:00.000+02:00

La passada nit he somiat que ens estimàvem dins un núvol a una muntanya màgica. Aquesta tarda hem estat a un laberint de fusta i icones. Un espai lliure on no et fan pagar. Un lloc per jugar i pasar-hi estona buscant el centre del laberint.

Hi tornarem, que la pluja ens en ha fet fora.

dimecres inaugural

2011-09-23T23:55:00.001+02:00

Aquest dimecres van començar moltes coses: va començar un dia nou de trinca que no tenia perquè ser millor ni pitjor que cap altre, però que de bon matí em va treure un pes de sobre pel que fa a temes de salut; després, un inici a les aules de la UOC... sense enclenxinar, hi vaig treure el nas i vaig veure el munt de feina que em ve a sobre. Encara, vaig pensar si no hi haurà un abans i un després d'aquest dimecres. No és pel dimecres en ell mateix... ja fa setmanes que noto una mena de transformació, de mutació... Segurament que hi ha experiències físiques o psíquiques que marquen un abans i un després. Una amiga em parlava fa dies de la seva experiència de creixement fent el camino de santiago; jo no em sento crescut... si de cas, minvat. En qualsevol cas, transformat. Com amb unes altres ulleres...

Poder mirar i mirar-me amb una altra relativitat. Saber-me potser més sencer. I més a punt pel que ha de venir. Pel que pot venir.

Tornar a tenir il·lusió en mirar un calendari... i pensar que la caducitat encara no està del tot marcada. Somriure. I pensar de nou més en la vida.

el que necessit(o)es

2011-09-21T23:05:00.003+02:00

all you need is love. the beatles.

si no pots sumar 20 i vint,
si se't barregen les lletres,
si no recordes ahir...
si et sents sol abans d'anar a dormir...

tot el que necessites és amor.

si penses que no hi ha motius
ni excuses ni al·licients...
si penses que el món s'ha aturat,
o que va massa de pressa...

tot el que necessites és amor.

No és difícil trobar-lo.
I tampoc és senzill decidir donar-lo.

Tot el que necessites és amor.

I els "altres", també.

sense tristor ni alegria

2011-09-21T21:40:00.000+02:00

voldria fer una cançó. jaume sisa

"... i arribar a viure el present com aquell que qui res no espera..."

De vegades les paraules són líriques. A moments, saps que qui les va escriure no pensava en tu però... era com si ho fes. Nainanairo... nainanairo...

un any o un dia

2011-09-21T18:57:00.001+02:00

Si fem cas a tota la informació que ens arriba per diferents mitjans, hauríem de viure en la depressió i el desencís constants, indefugibles, irrenunciables. En quasi tots als àmbits.

Algunes vegades, però, traiem una espurna de decisió d'on no n'hi ha. I funciona.

Ahir vaig saber que per un seguit d'incongruències l'hora que m'havien de donar per fer unes proves amb caràcter d'urgència podia arribar d'aquí un any (llistes d'espera). Vaig fer el que havia de fer tot i que em feia mandra i una mica de por: trucar i explicar la situació.

Avui, després de presentar documentació via fax, m'han trucat i m'han donat hora per demà.

Quantes vegades no m'he quedat sense moure'm, sense preguntar, per la creença que no hi havia res a fer?

No dic que sempre funcioni ni que funcioni en tots o en molts dels casos. Però el cert és que si no ens movem, no hi ha resposta. Em podia haver quedat esperant un any. I ara sé que només he d'esperar 14 hores. I hi ha coses que si cal saber-les, com més aviat millor. Ni que sigui perquè et treguin un pes de sobre. O perquè et confirmin que val més que et preparis per portar el pes com millor puguis. En qualsevol dels casos, enllestim! que la vida són quatre dies i dos els passem dormint!

gust

2011-09-19T23:06:00.002+02:00

Hores de planificar. Minuts de preveure. Instants de sentir.

M'apropo a la teva pell.

Sento el dia, fresc, de bon matí. Quin gust necessitar tapar-se de matinada...!

Dies de refredats arreu. Canvis sobtats de temperatura i el cos demanant microbis. Quin gust abraçar-te i donar-te escalforeta...

Sóc aquí i sóc amb el meu petit. Avui n'ha fet dotze. Vull no pensar en números. Prefereixo sentir.

altituds, latituds

2011-09-19T20:27:00.000+02:00

al·la... canviar l'ordre de dues lletres i canviar el concepte;avui m'he tornat a mirar les altituds d'alguns municipis... malgrat la convicció del mètode científic, em sembla que triaré -si puc- qualsevol altre estímul quan hagi de decidir on anar a viure... segurament, penso, hauré de fer un període de reflexió amb els gatets que en aquell moment ja hauran deixat de ser gatets. Triaré el clima? m'enamorarà una casa? triaré l'amor? em triarà a mi?tot queda tan lluny i tan extremidorament a prop que prefereixo no pensar-hi.Escolto la meva tos. I penso que hauria de posar-hi remei.

2011-09-18T16:01:00.001+02:00

Plou. Tomeu Penya.

"Aquest temps convida a fer l'amor". Tomeu dixit.

Em pregunto, poc, si vaig cap algun lloc. M'aclaparo veient com n'és d'imprescindible que m'organitzi el temps per poder seguir els estudis amb unes certes garanties. Respiro i penso que com tot, pas a pas.

De fora, plou. Ara faria una migdiada d'aquelles. Però em toco el front i em sembla que tinc febre. I potser serà millor tapar-me una mica i reposar l'estona. I posar-me a punt per quan dimecres, s'obrin les aules.

els mercats

2011-09-16T23:16:00.000+02:00

Fa dies que llegeixo que estem pressionats pels mercats. Sembla que són els mercats els que fan més greu la crisi. I em pregunto... qui són els mercats?

Ara, que seria el moment, trobo a faltar un gran economista que expliqui amb paraules planeres allò que els periodistes només saben transcriure a partir de notícies d'agència. Però els economistes callen. Perquè, intueixo, no tenen ni puta idea de com explicar-ho.

Tinc la sensació que el sistema de "lliure mercat" fa aigües per tots costats. Però, com la democràcia, cal defensar-lo sigui com sigui perquè no n'hi ha cap altre de milllor.

Segur?

Penso que va ser la democràcia la que va permetre a Hitler arribar al poder. I fer les barbaritats que va fer. Penso que el màxim exponent de la democràcia, els USA, és qui ha fet ús i abús de la bandera democràtica i alhora ha fet conxorxes amb qui li ha calgut.

Llegeixo la sentència -les sentències- dels tribunals espanyols. La que s'ha fet pública avui sobre el cas Bateragune. La que es va fer sobre la immersió lingüística.

La "justícia" fa anys que està perdent la seva qualitat. En democràcia, només tens el referent de la justícia: algú que té més coneixements que tu dictamina si és just o no un determinat acte.

Però sembla que s'han perdut els papers. S'ha perdut el criteri. Som presoners dels mercats? Doncs que algú ens digui noms i cognoms... i anirem a posar-los al seu lloc.

Mentres... fem volar coloms...

l'emilia de can curta

2011-09-16T20:05:00.001+02:00

Trobo l'emilia -la mília, i que quan no sabia pronunciar li deia la vella- al passeig. Em reconeix i s'aixeca en veurem. Ens fem dos petons. S'aguanta amb el bastó dels vells. I té els ulls vius i la memòria força sencera. Li recordo, ens recordo, quan fa un munt d'anys em donava cigrons pelats mentre em tenia a coll. I em feia distreure amb els dragons i les sargantanes perquè mengés. "Encara te'n recordes? però si eres molt menut... valga'm Déu!..."

Han passat molts anys. Ara ja no em podries agafar a coll... Però encara et donaria el menjar a la boca si calgués...

Saps, mília... torno a estudiar. Encara ets jove... no sé pas on anirem amb com està tot plegat...

Vols dir que no es van repetint les històries? ara de més ara de menys... anem vivint i ens anem adaptant. Estàs guapa... :)

Va ximple...! Com vols que estigui guapa una vella?

(la meva vella, sempre estarà guapa... ni que sigui per la paciència que tenia donant-me cigrons pelats...)

el món i l'espectacle

2011-09-14T22:55:00.001+02:00

L'he agafat per saber què hi haurà. Són 112 pàgines que "venen" què és fa a Girona, Salt i Bescanó fins el desembre, en teatre, dansa, música, titelles... És el festival "Temporada Alta".

Em miro el calendari i em miro els preus. Hi ha espectacles de franc. Fullejo i quan en trobo algun que m'interessa miro la data i el preu. Encara falta massa temps per poder concretar.

No podré anar a veure els Sopa perquè 28 euros em sembla excessiu. No m'ho puc permetre.

Em sap greu no poder preveure d'anar a alguns espectacles programats en dimarts o dijous. M'agradaria veure Marta Carrasco, però no podrà ser.

M'agradaria també o més, anar a veure Annabelle Chambon a Preparatio Mortis.

Serà un divendres de final de mes. Se'm fa difícil pensar calendaris més enllà d'una setmana o dues.

Em sento a gust. Amb projectes que es faran o que no. Amb el que em fa sentir bé i amb el que em preocupa a cada moment. Potser em sento a gust perquè no penso en futur. Perquè no penso en haver de seguir cap camí de tràngols i dificultats a superar. Tot es pot tornar molt relatiu per moments. I estic content de poder viure cada escull només com un escull. Saber que no hi ha premi ni recompensa, allibera. Que no cal cap objectiu. Itaca és aquí i ara. És com la podem o sabem viure.

A la feina al·lucinen amb què tot em vagi perfecte. Saben que estic content. A estones em veuen preocupat i els hi dic que no passa res: tot perfecte! (i deixo anar el somriure ample).

A moments, faria parar el temps.

tarongina

2011-09-12T23:46:00.001+02:00

Passen les hores i els minuts. Sents la veu que t'abraça.

Trobo una cançó que no havia escoltat a Serrat.

la tarongina. serrat.

m'agrada i no sé perquè...

algú m'ho pot dir?